Enginyeria agrícola amb solera

Cal David, a Salomó, és una casa familiar on es conserva una joia del patrimoni agrícola català. Es tracta d'una premsa de lliura datada al segle XVII que Froilà Boronat Rovira, el seu actual propietari, va aconseguir posar en funcionament després de molts anys d'inactivitat.

«Veient l'any que hi havia escrit a la fusta de la premsa, el 1619, sempre havia pensat que, quan arribés el 2019, any en què faria els 400, la tornaria a fer funcionar», explica el Froilà. La mare, detalla, sí que l'havia vist en funcionament, però ell, nascut el 1971, ja només té el record de la premsa parada: «L'últim any que va funcionar va ser el 1973, quan la família en va fer una demostració amb motiu de la festa del vi que se celebrava al municipi». Després, la premsa va restar aturada fins que l'any 2011 en Froilà va conèixer en Josep Güell, un veí de Sant Vicenç de Calders propietari d'una premsa similar, encara que no tan antiga.

«El Josep es va presentar a Salomó i em va dir: L'hem de fer funcionar.» I dit i fet. «L'únic que vaig haver de fer va ser engreixar el caragol amb sabó de casa, i el 2012 ja la vam posar en marxa», recorda el Froilà. En veure la senzillesa de l'engranatge, va decidir no deixar-ho perdre, de manera que va recuperar la tradició familiar de fer-ne una demostració un cop a l'any. Amb aquesta posada en marxa, la premsa de Cal David s'ha convertit en la premsa de lliura més antiga en funcionament de tot el món. Així ho assegura, almenys, l'associació espanyola Olearum, Cultura y Patrimonio del Aceite.

La premsa fa uns 11 metres de llargada. Està feta amb grans peces de fusta que permeten fer el joc de palanques i pressions necessaris per premsar el raïm. Encara que inicialment estava pensada per fer oli, un cop instal·lada, ja es va aprofitar per fer també el vi. Però amb el temps, el raïm va ser l'únic gra que s'hi va acabar premsant: «L'avi Josep ja no havia parlat mai d'haver fet oli».

Per fer-la funcionar, cal fer rodar un mecanisme manual que, assegura el Froilà, és ben fàcil d'accionar: «Temps enrere, es cridava a la canalla del poble perquè vingués a rodar. Era com un joc, perquè en realitat no cal fer gaire força. Una persona sola ho podria fer».

Quant al perquè del nom de la premsa –de lliura–, el Froilà no en sap la raó: «Podria ser perquè el mecanisme funciona d'alguna manera similar a un sistema de balança. O bé perquè la pedra sobre la qual hi ha l'engranatge que roda es coneix amb aquest nom. Una tercera hipòtesi apunta al fet que, si forcéssim molt la premsa, aquella pedra quedaria lliure, elevant-se lleugerament».

Des de la seva tornada a posar en funcionament, el Froilà en fa una demostració pública un cop a l'any, en temps de verema, amb l'única interrupció forçada de la pandèmia. «Però en aquests dos anys que no ha funcionat, no he hagut de fer gairebé cap manteniment, escombrar una mica i engreixar el caragol amb sabó d'oli», afirma.