«Vull demanar perdó per no haver preguntat prou»

Pere Francesch Rom (Montbrió del Camp, 1981), recupera la història del seu besavi, Ramon Rom Castellví, que el 1939 fuig del poble empès per l'amenaça franquista.

— Què en sabia del seu besavi Ramon abans de començar el llibre?

— El meu punt de partida va ser una d'aquelles històries, presents en tantes famílies, però sobre la qual jo mai havia indagat. Tot el que sabíem d'ell és que l'últim lloc on el van veure amb vida va ser Cercs, un poble al costat de Berga. Però no tenim constància d'on va morir ni on està el seu cos.

— Fins que un dia, llegint el llibre La Guerra Civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona d'Albert Manent, hi troba el nom del besavi i les paraules No tenia renom. Morí passant el Pirineu. Quin impacte té, en vostè, aquesta descoberta?

—El meu pare, alguna vegada, havia citat el meu besavi, però com en tantes famílies, a casa hi havia silencis heretats. El llibre de Manent em va portar a fer allò que fem els periodistes, que és voler indagar i estirar el fil. El besavi havia estat a l'Ajuntament de Montbrió entre el 31 i el 37, i vaig consultar les actes, a més de parlar amb persones que me'n poguessin donar referències. Finalment, me'n vaig anar a Cercs. La meva intenció no era fer un llibre d'història, sinó una història sobre la memòria històrica. I fer-ho des del punt de vista del besnet, no del que marxa o del que espera el retorn.

—Al llibre sovint es pregunta si les acusacions del règim franquista sobre el besavi eren certes.

—Sí, però també tenia molt clar que no volia jutjar el que va passar amb els ulls actuals. Jo vaig tenir un besavi i un avi en bàndols diferents, i és important mirar d'entendre perquè estaven on estaven. La realitat sol ser bastant més complicada que un blanc o un negre. És cert que una part del motor del llibre és saber si les acusacions contra el besavi eren certes, però no tant per jutjar-lo a ell, sinó per saber la veritat. Això m'interessava, sobretot, per poder tenir una visió més acurada de la realitat. Per passar pàgina, cal conèixer la veritat.

— Amb la història del besavi Ramon coneixem també la de la besàvia Teresa, una dona que, arribat el moment de travessar la frontera, decideix tirar enrere amb els seus fills.

— Amb aquest llibre no volia homenatjar només els que van fugir, sinó també els que es van quedar. I, més important encara, les dones que es van quedar. He volgut parlar d'aquestes dones a través de la veu de la besàvia, que va haver d'aguantar les mirades dels altres i l'absència del marit, i va aixecar la família. Entenc que el besavi volgués marxar i que ella decidís tornar, perquè a Montbrió hi tenien les terres, la família i les arrels.

— Un dels passatges més colpidors de la novel·la se'l va explicar el seu padrí David, fill del besavi que va marxar. Recordava com, de jove, anant amb bicicleta a Reus, anava esquivant cadàvers.

— Aquesta és una de les poques històries que recordo d'ell. Al padrí David li agradava molt estudiar, i durant uns anys encara va poder anar a l'institut Vila-seca. Figura't, un nen de 14 anys que va a l'escola esquivant cadàvers per la carretera… D'alguna manera, també sap greu no haver sigut conscient de tot aquest passat familiar fins passats uns anys. Per això aquest llibre també és la meva manera de demanar perdó per no haver sabut preguntar i escoltar prou, per haver esperat a la mort dels avis per posar-me a refer la seva història.

—Va presentar el llibre a Montbrió. Com ho va viure?

—Aquella presentació va tenir una siginficació especial perquè, al final, el llibre busca recordar i tornar a parlar després d'un llarg silenci. Anar al poble em va servir per reivindicar en veu alta el meu besavi i tot el dolor familiar. I una cosa que m'agrada del llibre és que està fent que la gent que va viure històries similars també s'animi a explicar-les. Fa tant de temps que estem en silenci, que ara tenim moltes ganes de parlar.