«El que passi dissabte dependrà de l'energia del moment»

Roger Mas i els seus músics (Arcadi Marcet, Xavier Guitó, Míriam Encinas i Ivan C. Dach) han estat dues setmanes residint al Convent de les Arts d'Alcover per crear una peça musical, Tetàtotí, que es presentarà al públic per primera vegada aquest pròxim dissabte, 11 de febrer, a les 21h, a l'escenari del mateix Convent. —Com està anant, aquest enclaustrament que estàs fent aquests dies amb els teus músics a Alcover?

—Doncs la veritat és que molt bé, perquè el Convent de les Arts és un lloc molt adequat i, a més, està molt ben equipat. Això és important, perquè les esglésies tenen una reverberació molt llarga que fa que les coses siguin una mica difícils. Aquí, en canvi, la reverberació és molt neta, curta i controlada, i per al que he de fer jo, és una meravella. A més, l'espai de residència és còmode i molt bonic. Tancar-se amb els músics és l'ideal per concentrar-se, perquè la feina que volem fer és que surtin coses i, perquè això passi, necessitem espai i silenci. I com que, a més, el Convent està just a la sortida d'Alcover cap a Mont-ral, et sents una mica com si t'enfilessis a les muntanyes. També tenim tota la vista del Camp de Tarragona. De nit, fins i tot la petroquímica es veu bonica.

—-Quin treball esteu fent, en aquesta residència?

—Estem fent una obra una mica especial. Potser s'assembla a Les cançons tel·lúriques, en el sentit que no són cançons. Fem una peça que encara no sabem exactament quant dura…

—Doncs us queda poc temps per acabar de tancar-la, si l'estreneu dissabte.

—Bé, és que no estarà acabada del tot. Ja es pot ensenyar, però és una obra que anirà evolucionant. Pot durar entre 30 i 40 minuts, encara que de vegades baixa dels 30, depèn. Es tracta d'improvisar sense improvisar. Les cançons sempre es repeteixen de la mateixa manera, els arranjaments sempre són els mateixos, tothom fa el mateix a cada moment, comencen i acaben al mateix lloc… Aquí no. Tenim uns marges i uns camins, lògicament no estem a sobre del no-res, però tot dependrà de l'energia del moment. Busquem una seqüència de climes, d'atmosferes, per transmetre sensacions i estats d'ànim. I això és molt flexible. La part estipulada és petita, la part gran és l'altra. I per això no sabem què pot passar dissabte. D'aquí que fos tan important treballar en un lloc com aquest, on podem estar junts no només quan toquem, sinó que també mengem i dormim plegats.

—Així doncs, esteu experimentant molt, però també fa l'efecte que us esteu divertint molt.

—Sí, bastant [riu].

—Quan compteu que estarà acabada, la peça?

—No ho sé. Normalment, primer gravem el disc i després fem les cançons en directe, encara que amb Les cançons tel·lúriques ho vam fer a l'inrevés, i ara també ho farem així. Aquest dissabte ensenyarem el treball que s'ha d'estrenar al maig, però igual encara s'anirà movent. En tot cas, no penso gravar-lo fins, com a mínim, la tardor. Després, hi ha un altre motiu pel qual dissabte no estarà acabat: la feina creativa més important la farem el mateix dissabte. El fet de tocar en directe i tenir una interacció amb el públic és part del treball. Per això només ho podem fer aquí, en un auditori equipat que, a la vegada, és espai de residència i on, després, pot venir la gent. Tenim molta curiositat per veure com ens relacionem entre nosaltres i amb el públic, aquest dissabte.

—Aquesta obra ha estat concebuda a Alcover. Hi està present d'alguna manera, aquest entorn?

—Ara no t'ho sé dir, però si m'ho preguntes d'aquí a quinze dies després d'haver marxat, ja et sabré dir el què. Però segur, perquè aquest espai té molta personalitat. Després, el lloc, amb les muntanyes al darrere i el camp al davant, l'anar i venir dels trens, la carretera, la petroquímica, el mar, el port… Realment és com si, des d'aquí, es pogués veure tot el món des d'un ull de bou.