Màrius Serra s'endinsa en la vida del pintor montblanquí Maties Palau Ferré

L'escriptor descriu el pintor a partir de «tres plans interiors». El primer és l'artístic amb la pulsió creativa del pintor. Serra s'endinsa en l'àmbit de la formació de l'artista a Barcelona i a París de Palau Ferré, que es definia com a pintor cubista i que també se'l va relacionar amb el cubisme i el fauvisme. També es parla de la construcció de la figura de l'artista, que va tenir un gran èxit als 70 i que va intentar imitar figures com Dalí o es deia d'ell que era com Picasso.

El segon pla interior és el sentimental. A La dona més pintadahi ha diverses històries d'amor, tot i que ell sempre va ser solter, i en el tercer pla, l'autor parla del que ha anomenat «una expiació de pecats. L'acte de cremar la seva obra té un acte d'expiar un tipus de pecats», ha manifestat.

Al llibre té un pes important la sentència del Tribunal Suprem que va obligar l'any 74 a Palau Ferré a pintar 42 metres quadrats per pagar un deute que tenia amb el promotor Miquel Peirats. «El Peirats percep que guanya el judici, però va quedar com el dolent de la pel·lícula i va acabar donant tots aquests quadres a l'Ajuntament de Reus, d'Alcover, de Valls, entre d'altres». A partir d'aquí, Palau Ferré va començar a cremar els seus quadres. No hi ha dades fiables sobre quants olis va cremar, ha indicat l'autor. L'estimació més elevades arriba a més de 200, ha afegit.

L'autor descriu Palau Ferré com un home «sol, que es fa a ell mateix en ambients hostils. De seguida marxa de Montblanc perquè ell tenia una vocació molt gran des de nen». Aquesta vocació clara fa que passi unes oposicions, se'n vagi a Barcelona a treballar de funcionari i a estudiar a l'escola de belles arts cada vespre. Ell creia amb el seu talent, ha afegit, però «sempre estava a la defensiva».

Enrique Rubio

A la novel·la, Serra recupera el periodista Enrique Rubio, especialitzat en temes de delinqüència i crònica negra. «A Rubio li va interessar molt aquell litigi entre el pintor i el promotor i va publicar una sèrie de reportatges a partir d'entrevistar Periats i Palau abans de la sentència», ha apuntat. L'escriptor també ha declarat que el llibre se centra en especial entre els anys 70 i 75 i fa un relat del tardofranquisme i la transició.

Una ficció

Serra ha reivindicat el paper de la ficció i els novel·listes. «Això és una ficció», ha declarat, amb parts inventades o adaptades. L'escriptor va començar a treballar en la història d'un pintor que cremava les seves obres i quan més estirava el fil es va anar trobant més fets que tenien interès com un enfrontament familiar o una sentència judicial. A partir d'aquí, es va plantejar si feia una biografia, un reportatge periodístic i finalment es va decantar per la novel·la.

Serra també ha dit que Palau Farré li serveix com a «símptoma del país i la cultura, que és capaç de la cosa més sublim i de tenir unes expectatives màximes i després llançar-ho tot per la borda i cremar la seva obra».