«La paraula escrita m'ajuda a endreçar els pensaments»

—En un dels teus articles afirmes: A mi, doneu-me setembre. Aquest llibre em sembla en general molt tardorenc: les reflexions tenen aquell aire pausat i desaccelerat del setembre.

—A mi la tardor m'agrada molt. Perquè no hi ha tanta gent si vols anar de vacances, però sobretot perquè és el temps de les collites que han marcat la producció al Camp de Tarragona. A casa teníem tarongers, avellaners, oliveres i garrofers, i per això aquest mes era l'època en què el meu contacte amb la terra era més productiu. Després, m'agradava perquè l'altra activitat que ha marcat la meva família, que és el turisme, també anava de baixa quan arribava aquest mes. I també perquè abans, al setembre, plovia, i podia anar a la platja i sentir aquella olor.

—Parlem de la teva faceta d'articulista. Em fa l'efecte que t'hi sents molt còmode.

—Sí, m'agrada. En les meves altres facetes, que són la ràdio i la televisió, he treballat més amb la paraula dita, però la paraula escrita m'obliga a reflexionar. A més, m'endreça els pensaments. Són articles setmanals o mensuals que d'alguna manera conformen un dietari compassat, perquè hi concentren tot el que tinc ganes d'explicar. Hi ha moltes pistes culturals, obres de teatre que m'han impressionat i que tinc ganes que la gent les pugui veure, llibres, pel·lícules, exposicions… I, tot, barrejat amb altres vivències, perquè m'agrada relacionar experiències: entenc que la vida no són habitacions tancades, sinó que hi hem de poder entrar i sortir, hi ha passadissos i connexions.

—En un altre article afirmes: Remenar mitjons al calaix és el que sembla que fem de vegades remenant idees i pensaments. Com és aquest remenar teu del calaix per trobar les idees?

—De vegades són escrits d'urgència, perquè tinc uns límits per exigències naturals: he d'entregar a una certa hora, i amb una limitació d'espai. Després, hi ha pretesament la voluntat d'escriure sobre temes que no són de l'actualitat. A mi, el que m'agrada, és plantejar situacions que poden ser molt personals o tirar de l'experiència d'haver anat als llocs. No és teoria, són pàgines viscudes.

—És un llibre molt cíclic, tant per l'estructura, que presenta els articles agrupats per estacions de l'any, com pels temes. Desgranes tradicions que ens fan avançar en el calendari.

—-Les tradicions són com crosses que m'ajuden a caminar. La part ritual m'ajuda a saber on soc i què toca cada vegada. I, si convé, per transgredir-les. No es pot fer en cada moment sempre el que toca…

—També dediques lletres a reflexionar sobre la vida i la mort. Escrius que en sortir del tanatori som com formigues que algú trepitja: toquem el dos desfent la filera a correcuita i desordenadament.

—Jo crec que hi ha vivències que ens transformen. Són el naixement d'un fill i la mort dels pares o un ésser estimat. Pensava en això d'anar al tanatori, on t'acabes trobant tota una sèrie de gent que no has vist en no sé quant de temps. I té collons, que la mort us convoqui. Després, s'acaba la cerimònia i tothom desapareix.

—No és un llibre d'humor, però n'està ple. T'agrada posar humor a la vida.

—Sí, però començo enfotent-me'n de mi mateix, és la primera norma. El sentit de l'humor m'és indispensable per viure, sense ell no passaria ni un sol dia, el necessito com l'aire que respiro, com l'aigua que bec.

—Jo soc de Reus i no desaprofito l'oportunitat perquè se sàpiga. Però tu fas el mateix amb Vila-seca…

—Sí, perquè em van parir al llit de casa, a Vila-seca, i perquè és un poble que estimo, que ha patit i que s'ha transformat molt. Ara visc a Reus i també m'estimo Reus, però també soc capaç d'estimar Tarragona... Vull dir que m'estimo en general tot el Camp de Tarragona perquè penso que hi ha geni i talent, i de vegades ens castiguem massa. Tenim un llegat cultural impressionant, els millors vins del món, el millor oli del món… Què més vols, Baldomero?

—Llegeixes molt, entrevistes escriptors gairebé cada dia i et plau escriure. No has tingut la pulsió d'escriure ficció?

—Sempre m'ha fet molt de respecte. Potser ara, rellegint-me, penso que potser no seria cap atemptat contra la humanitat. No ho descarto. M'hi hauré de posar.