Roman Galimany: «Les nenes no havien conegut el pare, i van arribar amb un cartell al coll i poca cosa més»

El seu llibre recull l'experiència de deu famílies de Valls que, el 1950, acullen deu nenes austríaques enviades per les seves famílies per recuperar-se dels estralls de la Segona Guerra Mundial. Com li arriba aquesta història?

«Estava a l'hemeroteca, treballant en un altre llibre, quan m'apareix la notícia, de quatre línies, de l'arribada d'aquestes nenes a Valls. I recordo que, quan jo tenia set anys, dues van fer la comunió amb mi, i una va viure a prop de casa».

Com ho va fer, per estirar el fil, a partir d'aquella notícia?

«No hi havia absolutament res, però vaig poder parlar amb el veí, que recordava que havien acollit una de les nenes, i em va explicar que encara s'escrivien i que havien tingut una relació fluïda. A través seu, vaig poder localitzar la resta de famílies. He pogut parlar amb persones que van acollir les nenes, com la senyora Magriñà, que té 93 anys, però encara té el cap molt clar. Llavors tenia 18 o 19 anys, i li va fer molta il·lusió recordar-ho. Una altra de les famílies tenia molta informació perquè la mare tenia el costum d'escriure, i tenia moltes notes amb tots els detalls».

En quines circumstàncies arriben, aquestes nenes?

«Havien patit la guerra però, sobretot, la postguerra. La majoria no havien conegut el pare, perquè quan va esclatar el conflicte va marxar i ja no havia tornat. Les mares vivien soles amb els fills, però amb molta misèria, i es va fer una crida a través de les parròquies i l'Auxilio social per acollir infants. A Espanya en van arribar 4.000. Les que van arribar a Valls, portaven penjat un cartell amb el seu nom, i poca cosa més. Algunes duien una carta de la mare, on explicava el caràcter de la nena, o donava les gràcies per l'acolliment, demanant que entenguessin la situació en què es trobaven i el sacrifici que suposava enviar la filla fora. Les famílies vallenques ràpidament les van equipar i les van matricular a l'escola. Les van tractar més bé que als mateixos fills, i hem de pensar que aquí també estem en un moment de postguerra, encara amb restriccions i dificultats».

Al llibre destaca el paper cabdal de Joan Tenas.

«Sí, ell no era de Valls, però hi havia anat a viure, en casar-se amb una vallenca, la Maria Ballester. Parlava anglès i alemany, i era un personatge molt culte i bondadós. Va anar a Reus a rebre les nenes quan van arribar amb el tren, i va ser com un àngel de la guarda per a elles i les famílies, sempre pendent de traduir i d'ajudar-les, les 24 hores del dia».

Expliqueu que, quan al cap de nou mesos, les nenes van agafar el tren de tornada, es van viure escenes emocionants.

«Hi ha moltes anècdotes. Una família tenia l'avi molt gran amb la nena i passaven moltes estones a la masia, on també anava sovint una altra de les nenes. Quan va saber que marxaven, va plorar tot el dia. I això que tenia deu nets! El comiat va ser molt trist, però la majoria van mantenir la relació amb les famílies vallenques, d'una manera molt entranyable. Els han explicat la vida, com es van casar i tenir fills, i han tornat de visita».