Una dessalinitzadora? El govern diu que sí, però que la faci el Consorci d’Aigües de Tarragona

«Amb la situació que està vivint Barcelona, que té dues dessalinitzadores en funcionament i una ampliació prevista, comença a parlar-se també d’una dessalinitzadora a aquesta zona. La pregunta és: qui hauria de gestionar-la? Qui l’hauria de fer? Potser la Generalitat hi hauria de col·laborar, no dic que no. Però l’ens natural o l’organisme natural perquè en sigui l’impulsor potser hauria de ser el Consorci d’Aigües de Tarragona». 

Així de clar es manifesta Àngel Xifrè, delegat de la Generalitat al Camp de Tarragona, sobre una proposta que, de moment, només se situa en el terreny de les idees entre la classe política no només del Camp de Tarragona sinó de les Terres de l’Ebre. De fet, el president del CAT, Joan Alginet, del mateix partit que Xifrè (ERC) i de Deltebre (Baix Ebre), ha plantejat recentment la necessitat que es construeixi una dessalinitzadora per tal de reduir la quantitat d’aigua del riu Ebre que consumeix el Camp de Tarragona. 

Fonts del CAT expliquen que aquesta proposta no té, de moment, cap traducció en cap projecte i que ara per ara pertany només al terreny de les opcions de futur per reduir l’aigua que circula entre el punt de captació d’aigua de l’Ebre a Campredó i la setantena de municipis del Camp de Tarragona -i una trentena d’empreses químiques- que se n’abasteixen. Però, tot i així, Alginet ha detallat que la quantitat de població que podria abastir aquesta dessalinitzadora del Camp la faria rendible.

Una tensió històrica

La tibantor entre el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre per l’anomenat ministransvasament és una constant d’ençà de l’aprovació de la llei que va facilitar la creació del CAT l’any 1981 i tant Alginet com els anteriors presidents ebrencs del consorci han manifestat amb vehemència l’objectiu de reduir o bé la concessió de 4 metres cúbics per segon -segons dades del CAT, d’aquests 4 metres cúbics se’n fan servir 3 de mitjana- o bé l’ús de l’aigua de l’Ebre. 

Aquesta és la visió ebrenca d’una qüestió territorial fonamental. En canvi, la visió al Camp de Tarragona és ben diferent. Un ex dirigent territorial, ja allunyat de la política, defineix l’arribada de l’aigua al Camp de Tarragona a través del minitransvasament com la qüestió més determinant que ha succeït en aquest territori després de la Reconquesta, al segle XII. Una canonada, sufragada en part per la indústria petroquímica sense la qual és impossible entendre l’economia i la societat del Camp de Tarragona de les darreres tres dècades.

L’any 2008, durant l’anterior sequera, el govern central del PSOE va modificar l’abast territorial de llei del CAT per fer possible l’arribada de l’aigua a Barcelona, coincidint amb les pregàries a la Moreneta del conseller de Medi Ambient de l’època, l’ecosocialista Francesc Baltasar. I es van arribar a adjudicar les obres, però un maig plujós va fer decaure el projecte i al juny es derogava la modificació. Aquella era una interconnexió de conques hídriques, i cada conca, ha de ser autosuficient, tal com sosté unànimement la classe política. El problema és la pròpia existència del Consorci d’Aigües de Tarragona, l’etern elefant a l’habitació de les nostres comarques.