La dispersió i la manca d’una autoritat global, els reptes per un sistema de transport metropolità

El Camp de Tarragona no ho té gens fàcil per articular una oferta metropolitana de transport. Sense un centre clar i una perifèria clara, com tenen la majoria de regions metropolitanes, amb poblacions disperses entre elles i amb una escassa massa crítica –els 22 municipis centrals sumarien uns 450.000 habitants–, el Camp de Tarragona pateix des de fa dècades un transport públic que no treu els cotxes de les carreteres i no cobreix les necessitats. 

Més encara, és l’enemic comú que ha acabat per unir Reus i Tarragona, Salou i Vila-seca, i també les famílies socialistes, republicanes i juntaires sota el mantra d’una Àrea Metropolitana tarragonina que precisament podria tenir en el transport públic la primera concreció, un cop superada la batalla política –i econòmica– en el món de les idees. Això és, com a mínim, el que ha volgut subratllar l’autoanomenat Grup Impulsor de l’Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona, integrat pels 7 ajuntaments centrals –Tarragona, Reus, Salou, Vila-seca, Cambrils, La Canonja i Constantí– i també per Valls.

Els principals actors polítics aparquen de moment la inevitable decisió sobre la governança d’un sistema metropolità que demana a crits una única visió. Tot i així, els posicionaments ja són clars: aquest dimecres els principals càrrecs del PSC al Camp parlaven d’una «veu única», pràcticament calcat a la frase «el Camp de Tarragona ha d’actuar com a una única ciutat» que ha fet servir ERC darrerament.

Ara mateix, però, la realitat és l’oposada. Tarragona compta amb l’Empresa Municipal de Transports (EMT), i la capital del Baix Camp amb Reus Transports, una rèplica cinc cops més petita. A banda, set concessionàries privades operen a les set comarques, amb una flota de 165 autobusos, segons el darrer Observatori de la Mobilitat Metropolitana disponible, un informe que publica anualment el Ministeri de Transports amb les dades que aporta l’Autoritat Territorial de la Mobilitat (ATM) de Tarragona. Un organisme que coordina l’oferta de transport de més de 130 municipis i amb realitats tant disperses com el Priorat o la Costa Daurada.

Un organisme criticat pels principals actors de la regió metropolitana com a inoperant perquè les decisions de rellevància no es prenen a la plaça dels Carros sinó a la seu del departament de Territori, a Barcelona. De les quatre autoritats del transport catalanes, només la de Barcelona té un rol executiu definit als seus estatuts, mentre que els organismes de Tarragona, Lleida i Girona estableixen un paper propositiu a les delegacions locals.

La qüestió d’una autoritat única no és l’únic condicionant. La geografia del territori, amb una Tarragona de múltiples nuclis disseminats i un Reus circular i múltiples nusos que demanen a crits connexió de transport públic, com els hospitals o el campus universitaris, sense anar més lluny, marcarà qualsevol disseny. «Que cada municipi tingui la seva empresa de bus potser és una cosa que hauria d’anar canviant», deia el regidor tarragoní del ram, Nacho García, en aquestes mateixes planes ara fa una setmana. 

Tot està servit aparentment cap a una convergència que faci evolucionar el sistema actual de transport clàssic, estrictament municipal cap a un de metropolità. Al terreny de les idees, com a mínim, funciona. Altra cosa serà quan la negociació porti al detall i, arribats a aquest punt, aflorin les diferències més enllà de si preval el color groc dels autobusos de Reus o el vermell dels de l’EMT de Tarragona.