Clara Gispert: «D’aquí a uns anys encara estaré molt orgullosa d’haver fet aquest disc»

A La petita mort fas un exercici molt clar d’introspecció. Com t’has quedat, després de publicar-lo?

«Molt tranquil·la. Quan el vaig escoltar per primera vegada, un cop acabat, vaig pensar: Sí, era això. M’he quedat molt satisfeta, i això no m’havia passat mai, de sentir-me així. Tant de bo funcioni, però passi el que passi, d’aquí a uns anys jo diré: Ho vaig fer, i n’estic molt orgullosa».

Què és el que et satisfà tant?

«Haver patit i haver passat per uns processos una mica foscos i veure, des de la distància, que haver passat per allà ha valgut la pena».

Musicalment també has fet un canvi molt gran respecte al teu primer disc, que estava molt centrat en el jazz, i cantat en anglès. En aquest aspecte sí que sabies on volies anar.

«Sí, sabia que no volia estar al mateix lloc d’on venia, que volia acostar-me molt més al pop, i fer-ho amb un missatge més directe. Però hi he anat arribant a poc a poc. Jo, i la persona amb qui componc i produeixo, Manuel Dabove, a qui admiro moltíssim. Tots dos veníem del jazz i no sabíem fer música electrònica, així que aquest treball ha estat un repte. Però penso que aquesta mena d’inconsciència ha acabat fent aquesta barreja única i diferent que ha acabat sent La petita mort».

Per què has escollit el títol d’aquesta cançó per al disc?

«La petita mort és un concepte que es fa servir per descriure el moment just després d’un orgasme, aquell estat de semiinconsciència. La cançó parla d’això, però també és un concepte que s’usa per descriure els processos de canvi i transformació, en què alguna cosa dins teu ha de morir per deixar espai i transformar-se en alguna altra cosa. La meva petita mort balla entre aquests dos conceptes».

Penso que el disc té cançons que sobresurten, com ara Caic.

«Durant molt de temps va ser una de les meves preferides, perquè la producció és molt contundent i alhora és molt poètica, com un poema musicat. De fet, la vam compondre una mica alhora, lletra i música».

I després ens trobem balades com Tu voz, que trenca amb tot. Jugues i barreges.

«Sí, encara que tot el disc està aixoplugat sota el paraigua del pop electrònic, he volgut investigar i fer fins i tot una balada. Tu voz era una cançó perfecta per fer-la només amb piano i veu. Està molt despullada, és de les més clàssiques del disc, però la disfruto molt fent-la. Quan la toquem en directe és molt guai, perquè al públic sembla que se’ls talli la respiració de sobte».

El disc bascula entre la introspecció i l’explosió. El directe també?

«Sí, perquè volia mostrar una part molt diferent respecte al que havia fet fins ara i, dins d’això, també diferents matisos. Penso que jugar és bo: puc ser supertendre i superprofunda, estar perduda i ser una lloba, una gossa o una reina. El directe d’aquest treball és molt contundent, anem a quartet amb bateria, piano i veus (les veus són molt importants, som tres persones que cantem). També hem fet un vestuari expressament per al directe, amb Iolanda Paternoy i Núria Cardoner, que han transformat una peça de roba, de manera que cadascú en portem un tros, partint també dels conceptes de canvi, transformació i reciclatge».

I, per acabar-ho d’arrodonir, has fet un llibre.

«En aquest treball ho hem volgut cuidar tot molt. Les lletres estan molt treballades. Potser és lleig que ho digui jo, però són molt boniques i poètiques. Hem posat tot el nostre esforç i cura, tant a la música com a les lletres, i per això també hem volgut que la part física, la que la gent tindrà a casa, sigui un llibre. Té un codi QR on et pots descarregar totes les cançons i inclou totes les lletres. No hi havia una manera millor de plasmar La petita mort que fer-ho així».