Armengol Grau: «Una única empresa de residus amb visió territorial seria molt més eficient»

Vostè voldria una empresa pública de gestió de residus territorial. És a dir, unir en una sola empresa pública Sirusa i Secomsa.

«Sí. Que a totes les infraestructures de residus tant des de la fracció orgànica recollida selectivament fins als tractaments de la fracció resta i els seus rebutjos hi hagi una gestió unificada».

Una còpia a escala de l’AMB de Barcelona.

«La Sirusa d’allà és una altra empresa, també 100% pública, que és Tersa, i té tota una sèrie d’activitats: gestiona les deixalleries, i en fa la gestió de manera coordinada amb tota l’àrea metropolitana; també fa el mateix amb les plantes de voluminosos, o amb les minideixalleries, o amb les deixalleries mòbils. Quan tu pots realment organitzar una estructura que et permet tenir una visió de sector i de territori, ets molt més eficient que un ajuntament sol, per molt gran que sigui».

Per què?

«Perquè no generarà l’economia d’escala suficient, per tal que li surtin unes despeses raonables».

Ho veu claríssim. I com és que no ho hem fet encara?

«La dificultat més gran és la voluntat d’agregar-se, la voluntat realment de treballar plegats per un objectiu comú. I aquesta dificultat s’ha manifestat moltes vegades en temes de governança».

Falta acord en decidir qui ha de manar.

«Exacte. El que sí està clar és una cosa: si nosaltres volguéssim mancomunar-nos tots els ajuntaments del Camp de Tarragona amb un organisme únic, això seria ingovernable. Si resulta que aquesta governabilitat ha de venir a través dels consells comarcals, com és el nostre acord-marc, o per altres ens....jo crec que seria el més lògic. Crec que no hem de posar més estructures. Al contrari, hauríem de simplificar-les».

L’acord-marc....?

«Fa uns tres anys, ens vam emmirallar en un acord del Maresme i el Vallès Oriental, on passava una cosa similar. El Vallès Oriental tracta la matèria orgànica d’aquests dues comarques i Mataró té una planta de valorització energètica. Caram, semblava el Baix Camp i el Tarragonès! I a més a més, vam veure que la Conca de Barberà tenia un abocador que volia tancar, però per tancar-lo necessitava tenir clar que les seves fraccions rebuig haurien d’anar a algun lloc».

Li podríem dir un pla territorial de residus perfectament.

«I és un exemple d’avantatges ambientals. Podem tancar un abocador si aconseguim que les fraccions que hi envia aquesta comarca es gestionin millor. A partir d’aquí, la cosa comença a créixer: veiem que a l’acord també hi ha de ser el Baix Penedès, perquè ja es tracten els seus residus al Baix Camp. Fixi’s: ja tenim també el Tarragonès, l’Alt Camp i la Conca de Barberà».

Pràcticament tot el territori.

«La idea de l’acord-marc és que representa duplicar les persones a les que fins ara la mancomunitat donava servei i amb un valor afegit: tarifa única per tots els ajuntaments, i que aquests puguin anar a la planta que tinguin més a prop, limitant l’impacte ambiental».

Llavors els residus del Baix Penedès no anirien al Baix Camp.

«No, la majoria es quedarien al Tarragonès. I a la Mancomunitat també hi ha Reus i Cambrils. Els seus residus vindrien aquí, a Tarragona? No, anirien a Botarell, per lògica».

I així la planta de Sirusa guanyaria capacitat.

«I podria captar més tones de residus del nord, perquè aquests productors grossos com són Reus i Cambrils anirien a la planta que tenen més a prop. I el propi acord ja parla de creixement, de que es vagin adherint més comarques a mesura que tinguéssim la capacitat. Però no estic parlant d’increments de la capacitat de tractament de residus, sinó de decrements de la generació. El que necessitem és que creixi la recollida selectiva perquè, si no creix, quedarem topats».

Però encara no hi som en aquest escenari....

«Tenim molt clar que el camí és aquest. L’acord marc, si va una mica endarrerit, és per les inversions que cal fer. Si tot va bé, sobre l’any 2029 estarà llest i tindrem les infraestructures fetes. Paral·lelament s’han de fer molts esforços per incrementar la recollida selectiva».

El que tenim ara són moltes autoritats governant cadascuna el seu territori, per separat.

«Si una comarca és competent en gestió de residus i vol donar servei als seus ajuntaments...ho ha de fer. Però corre el risc de que quan apareix una planificació supracomarcal hi hagin decisions que s’han pres que no encaixin».

Alguna en particular?

«Per exemple, habitualment no s’ha utilitzat el principi de proximitat. Moltes vegades, per por, es col·loquen plantes allunyades de la generació. I això, en el fons, acaba sent un problema. Hi ha plantes que estan molt lluny, i això provoca més desplaçaments de camions....i ho fa més car tot plegat. S’ha de tenir visió de territori però molt orientada a principis ambientals bàsics, que són de pur sentit comú».

El que planteja és una petita revolució.

«El 2035 estem obligats a no portar a abocador més del 10% del que generem. Estem al 34%. Si pensem que fent allò que hem fet sempre ho aconseguirem, anem malament. Per tant, hem de fer coses diferents, ser disruptius, i ser valents en aquesta disrupció. Crec que nosaltres tenim un entorn que podríem ser un exemple de com fer les coses ben fetes. Tenim les ubicacions, no estem demanant de fer més plantes....l’únic que hem de fer és ser capaços d’aprofitar-ho tot millor però, per fer-ho, ens hem de seure i consensuar coses».

Per on començaria?

«El primer que necessitem és entendre la necessitat d’agregar-nos, veure els beneficis i la valentia per tirar-ho endavant. Perquè dic valentia? On està el Consell Comarcal del Barcelonès?»

Ha desaparegut.

«Per lògica. Una àrea metropolitana absorbiria els consells comarcals, perquè el primer que passaria és que tots els actius de residus dels consells comarcals passarien a l’àrea metropolitana, i la mancomunitat, també. La mancomunitat també desapareixeria. A certs consells comarcals, si els treus la responsabilitat dels residus, es queden amb poques funcions. I això també s’ha de tenir en compte».

Demana valentia a la classe política.

«Ho dic perquè veig la necessitat, i això potser és allò més fàcil i potser també allò més demagog. Jo faig l’anàlisi, el diagnòstic i proposo una teràpia. Si algú creu que aquest és el camí, el que ha de fer és crear l’arquitectura jurídico-administrativa que calgui per poder-ho tirar endavant».