La majoria de les platges del Camp de Tarragona es troben en regressió des de 1956

Segons dades preliminars d'un estudi de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) a què ha pogut accedir l'ACN, un 65% de les platges han patit regressió entre el 1956 i el 2019, és a dir, 319 de les 489 de què es tenen dades. Per contra, un 35% (170 platges) han crescut en el mateix període. Les comarques amb més platges afectades pel retrocés han estat el Baix i l'Alt Empordà, amb un 70%, mentre que la majoria de les que es troben a l'àrea metropolitana de Barcelona han ampliat el seu tram de línia de costa.

«La franja litoral de Catalunya està urbanitzada en un 59% en els primers 100 metres de platja i, si traiem el Delta de l'Ebre i el Cap de Creus, el percentatge augmenta fins a un 81%, i això fa que a les platges els hi sigui molt difícil adaptar-se de manera natural a les condicions d'onatges», explica Jordi Pinyol, tècnic en riscos geològics de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Pinyol indica que la línia de costa catalana, el 1956, era de 740 km, mentre que el 2019 va créixer fins als 911 km per la construcció d'estructures com els ports, dics o espigons. Segons explica a l'ACN, a la urbanització de la línia de costa se li suma un dèficit sedimentari que fa anys que s'arrossega, així com l'augment del nivell de mar, que en els últims 30 anys ha incrementat en 10 centímetres. «Podem dir que hi ha una tendència regressiva a les platges», sentencia Pinyol.

Tanmateix, l'institut alerta que les dades recopilades formen part d'un estudi preliminar que encara s'ha d'estudiar amb més profunditat platja a platja i que, a més, no compta amb registres de totes les platges catalanes. Ara com ara, treballen en la recopilació de les dades recollides des de 2020. «S'ha d'estudiar perquè hi ha moltes interaccions i aspectes a tenir en compte, i s'ha de fer platja a platja i veient la història de cada una per poder extreure una conclusió. Després d'un temporal és evident que el que més es veu és l'erosió, però també és esperable que en relativament poc temps hi hagi una certa redistribució de la sorra i que aquesta torni a la platja», assenyala el tècnic.

Empordà, Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre i la Selva, en regressió

Pel que fa a les dades recopilades fins ara, per comarques, l'estudi de l'ICGC apunta que en el cas del Baix Empordà, amb municipis costaners com ara Begur, Palafrugell o Platja d'Aro, 65 de les 92 platges han perdut sorra entre el 1956 i el 2019 (un 70,7%), mentre que 22 n'han guanyat. Les dades són similars a l'Alt Empordà, amb municipis com ara Cadaqués, Roses o Castelló d'Empúries. De les 132 platges estudiades, 90 estan en regressió i 30, en acreció, és a dir, guanyant terreny respecte del mar.

El Baix Camp (68,1%), el Tarragonès (59%) i la Selva (55,6%) són les altres tres comarques amb una majoria de platges en retrocés. D'altra banda, el Baix Penedès en té 5 perdent terreny (41,7%) i 6 guanyant-ne, mentre que 13 del Garraf estan en regressió (33,3%) i 12 en acreció, amb 14 més on no s'ha pogut determinar la tendència.

«El Delta de l'Ebre és la zona més canviant del litoral»

D'altra banda, l'ICGC també ha pogut observar que en les dues comarques ebrenques amb litoral, Baix Ebre i Montsià, hi ha més platges en retrocés que guanyant terreny al mar, però amb un percentatge considerable sense dades. Així, al Baix Ebre, 23 de les 49 estan anant enrere (46,9%), però en 21 dels casos no s'ha pogut determinar, mentre que al Montsià, en 12 de les 27 es constata una pèrdua de sorra (44,4%), i en 8, no hi ha dades.

Les dades, que recullen resultats de 489 platges mentre que no tenen dades en 75 més, mostren que el fenomen de la pèrdua de sorra és més marcat a l'Ebre. Tant és així que la taxa de regressió en les platges que pateixen aquesta circumstància en les últimes dècades al Montsià és d'1,48 metres per any, mentre que al Baix Ebre és de 0,97 metres. En la majoria de la resta de comarques, la xifra se situa entre els 0,2 i 0,3 metres. Pel que fa a les que creixen, també ho fan per sobre de la mitjana, ja que al Baix Ebre la taxa d'acreció és de 5,8 metres l'any i, al Montsià, de 2,1 metres.

«El Delta de l'Ebre és potser la zona més canviant del litoral, abans de la construcció dels embassaments, la morfologia de l'Ebre estava condicionada per l'aportació de sediments, que guanyava terra al mar, actualment això ja no passa i ara la dinàmica litoral està redistribuint els sediments», indica el tècnic de l'ICGC. Pinyol destaca que a la zona del Delta hi ha una «lluita metafòrica» per assolir l'equilibri entre la dinàmica fluvial i la litoral i assenyala que, aquesta mena de batalla es veu en el fet que en els darrers 75 anys la desembocadura del riu ha retrocedit uns 2 km i la platja del Fangar uns 300 m, mentre que la Punta del Fangar s'ha allargat 1,3 km cap a l'est i uns 700 m cap al sud.