Ramon Torra: «Per fer habitatge públic cal un instrument amb solvència davant dels bancs»

Vostès són 36 municipis fent polítiques actives d’habitatge. És a dir, construir i comercialitzar. Com gestionen els equilibris interns?

«L’AMB és una institució de grans consensos. Consensos polítics: al govern metropolità hi ha 4 partits. Per això vam poder aprovar la llei el 2010, amb un consens ampli. Amb discrepàncies d’alguns grups, això sí. Recordo reunions al Parlament a les que el grup de CiU no hi assistia, perquè hi estava en contra, però sí que hi assistia en Xavier Trias. I també consensos territorials: tenim dos municipis, i no menors, amb alcaldies del PP. No estan al govern però també tenen una participació.»

I a l’hora de repartir recursos?

«El gruix el fem per població, i la resta, amb un fixe dels municipis més petits perquè no es quedin amb misèries...i l’altra per indicadors socioeconòmics. Per tant, en inversions, reben una mica més els que són més pobres que els que són més rics. Tothom sap quines són les regles de jocs i sap el que li toca, i es pacta el què li toca a cadascú. I després hi ha una altra cosa: mentre els serveis que ofereix l’AMB siguin de qualitat, ningú es queixarà».

I funciona?

«S’han anat establint mecanismes correctors que intentem mantenir perquè si en falta un se’t desmanega tot. Amb el tractament de residus, per exemple, qui té la instal·lació rep uns diners a canvi. Pot haver-hi aquell que hi veu algun greuge, però s’inverteix per igual. Sempre es diu que al Llobregat s’inverteix més que al Barcelonès Nord, però el que passa és que hi ha hagut més estabilitat política al Llobregat. La inestabilitat et porta a que les polítiques no siguin tan constants. Sempre hi ha alguna reticència, però aquí tothom sap el que rep el del costat. I, si anem a la qüestió de l’habitatge, apliquem allò de “si em dones sòl, t’ho faig”.»

Què passa si no els cedeixen aquest sòl?

«Per fer habitatge públic, o tens sòl o no pots fer-ne. La discussió amb molts ajuntaments és que diuen que perden patrimoni. Però el sòl no es pot moure d’on és: el tindràs al seu lloc facis el que facis i la cessió pot estar condicionada a que el destí sigui aquest. A un ajuntament el que l’interessa és prestar el servei d’habitatge assequible als seus ciutadans.»

Què fa l’IMPSOL que no pugui fer un ajuntament pel seu compte?

«No hi ha cap ajuntament a l’àrea metropolitana -Barcelona a banda- que pugui tenir una producció en 4 anys de 1.500 habitatges. Això vol dir un equip petit, però especialitzat...entre 30 i 40 persones. Des de tècnics a una petita àrea financera, una àrea jurídica, i també els serveis de postvenda, de relació amb l’usuari. Per tenir això, un ajuntament ho té molt difícil. Ara, per exemple, en lloguer, estem aproximant-nos als 1.000 habitatges. Gestionar el lloguer de 1.000 habitatges vol dir unes dinàmiques que un ajuntament....potser no s’ho pot permetre. I un afegit: el fet de comptar amb un petit departament financer, que és capaç de tenir un crèdit amb el Banc Europeu d’Inversions de 150 milions d’euros. Un ajuntament, per la seva mida, ho té molt més complicat. O quan parlem amb l’Institut de Crèdit Oficial, no parlem d’una sola promoció sinó d’un conjunt...»

Allò que es diu economia d’escala, doncs...

«Exacte. I la tranquil·litat per l’ajuntament. El risc financer en la qüestió de l’habitatge és gran. Un ajuntament pot enganxar-se els dits, i tenir molts calers enganxats a molt llarg termini. Això sí, ens han de cedir el sòl. Hem de tenir-lo en propietat per poder anar al banc. I al final el sòl continua sent públic. I fem convenis perquè els veïns del propi municipi tinguin prioritat per ocupar aquells habitatges. Si els d’aquell municipi no ho demanen, llavors ja buscaríem d’altres llogaters però, primer, els d’aquell municipi.»

I això no impedeix que cada ajuntament pugui tenir la seva empresa pròpia, si vol.

«Podrien tenir-la, clar. Però a veure quines condicions d’eficiència i de resultats tindrien. L’IMPSOL té una estructura petita, especialitzada, tenim els concursos d’arquitectura, la tramitació... i tenim tota l’experiència. Com tractar amb les empreses, per exemple. O quan una empresa peta, som capaços de respondre amb agilitat. O el coneixement tècnic. Per fer habitatge has de ser promotor, i has de saber-ne. I hi ha la postvenda: has de saber com gestionar l’explotació.»

Quan comença l’AMB a fer habitatge?

«Va ser poc abans del 92, amb un pla que venia del govern central, a Cerdanyola del Vallès.»

En període de creixement econòmic, doncs.

«Sí. Es planteja a partir de sòls que tenia la corporació metropolitana a Cerdanyola i que van quedar lliures quan Pujol va dissoldre-la a finals dels vuitanta. Tot un sector en el límit de Collserola: es baixen densitats i es desenvolupa tot aquest sector, en què hi ha una part importantíssima d’habitatge protegit.»

L’IMPSÒL ja existia

«I primer va tenir usos vinculats a la gestió de la costa però llavors s’especialitza en qüestions de gestió urbanística, desenvolupament urbanístic i construcció d’habitatge protegit. Però no teníem recursos públics i el que fem són polítiques d’habitatge operant en el mercat. És a dir, comprant i venent. I amb aquest sistema l’IMPSOL va arribar a fer més de 6.000 habitatges. Sense cost pel pressupost. Amb això es van anar generant marges de benefici, patrimonialitzar sòl etcètera....i llavors és quan arribem a fa uns 10 anys enrere, quan es planteja la qüestió de fer polítiques actives d’habitatge.»

Amb la perspectiva del temps, què creu més rellevant a l’hora de poder executar projectes?

«La clau és tenir l’instrument, o instruments, per poder-ho fer. Què han de fer els ajuntaments? Facilitar el sòl.»

Això és totalment exportable.

«I tant. Has de generar una institució, una administració o una figura, que sigui capaç de tirar això endavant. Ha de tenir un mínim de solvència per tenir garantia davant d’entitats financeres. Al final, és això, pots tenir una institució que es dediqui al sector de l’habitatge, que tingui un instrument propi, però que també pot generar col·laboració público-privada a través d’una empresa mixta.»

Això sense pressupost específic per habitatge. I si n’hi hagués?

«No n’hi ha perquè l’Àrea Metropolitana té un problema de finançament de lliure disposició. El gran tema de com constitueixes una àrea metropolitana és el finançament. Aquí vam poder constituir-nos perquè ja s’havien generat uns instruments de tributació, que anaven vinculats als residus, al transport i els recursos que venien de l’estat. Amb el canvi de model de finançament el que vam fer va ser un gran pacte amb els ajuntaments per aportar un 9%, per regla general, del que reben de l’estat a l’AMB. Aquests són els diners que tenim de lliure disposició, i en realitat no ho són tant perquè acaben sempre en un pla d’inversions. I després hi ha el tribut metropolità, des de 2005 i pensat per finançar el transport, i d’altres cànons...però tots són finalistes.»

Part de la seva feina és anar a buscar diners?

«Amb els governs del PP no hi va haver manera. La Generalitat sí que ha fet algun sistema, per polítiques concretes. Anem sempre amb convenis. Però el que hem de fer és prestar serveis amb costos mínims i per això operem al mercat. I per això també insisteixo amb la col·laboració público-privada.»

No poden aspirar a tenir major finançament?

«En el futur pocs recursos públics més tindrem. Perquè el nivell de dèficit públic en aquest país és el que és. Fins ara rebien aportació de l’Estat Madrid i Barcelona. Ara també hi ha Sevilla, Màlaga o València. L’increment que hi pugui haver als pressupostos generals de l’Estat no vindrà a Barcelona, sinó que anirà a aquests altres llocs.»

Llavors, com veu el futur immediat?

«Doncs, creure de veritat en la col·laboració público-privada. O ens hi posem tots o és molt difícil mantenir la qualitat del servei. Des de la vessant pública estem molt al límit ja.

Et pot interessar: