El camí cap a l'àrea metropolitana, créixer a partir de les necessitats

Quan l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va tenir resolt l’abastiment d’aigua, la gestió de la brossa i la planificació urbanística, va ordenar el transport públic. Després, va ampliar la seva mirada per abordar qüestions com l’habitatge o la promoció econòmica, i també d’altres problemàtiques compartides com la gestió dels parcs i jardins o els accessos i dutxes de les platges barcelonines. La comparació resulta inevitable perquè, malgrat que els processos i les realitats són diferents –el de Barcelona es remunta a mitjan segle XX– l’essència és la mateixa.

«No serà una rèplica de Barcelona», subratllava en aquestes planes al gener la presidenta de la Diputació, Noemí Llauradó. «No hem de ser la segona àrea metropolitana de Catalunya, perquè senzillament no estem parlant del mateix», afegia també aquí el seu predecessor, Josep Poblet.

Tanmateix, les similituds existeixen ja en l’actualitat. El Camp de Tarragona ja ha identificat en el passat problemes territorials i els ha afrontat de manera conjunta però no ha tingut la necessitat de crear cap organisme polític que ho governi. L’aigua i la brossa, serveis essencials.

Avui gairebé ningú hi presta atenció, tret potser del minitransvassament, que apareix de forma recurrent al debat públic. A Barcelona, l’àrea metropolitana és tot allò que el ciutadà dona per descomptat i que, si no existís, convertiria els 36 municipis gairebé en inhabitables.

El Camp de Tarragona comença a aglutinar un gruix de qüestions metropolitanes. Ja fa 8 any de la posada en marxa de l’aplicació Aparcar, que ja comparteixen diversos municipis i que Reus acaba de decidir traspassar a la Diputació, que la vol expandir arreu de la demarcació i de la resta de Catalunya i modificar-la perquè sigui el paraigua de tota la mobilitat. 

El naixement d’aquesta aplicació exemplifica el camí que està recorrent l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona. Diversos ajuntaments veïns que comparteixen una problemàtica conjunta i que veuen com la solució d’un d’ells, Reus, serveix perfectament a la resta. Fàcil. La dinàmica política, que semblava que s’havia conjurat al territori per enterrar l’excés de localisme, ajuda.

El mateix procés està succeint amb Funecamp, que serà la primera experiència d’una empresa pública i circumscrita al seu municipi, Serveis Funeraris Reus i Baix Camp, que passa a constituir-se com una empresa supramunicipal, també cent per cent pública. El Camp de Tarragona va sumant múscul metropolità, mentre manté a la rereguarda la seva millor carta, aquella que realment pot transformar el territori: el Tramcamp. La seva influència ja es deixa notar abans de ser una realitat en la planificació urbanística de Reus, que preveu un creixement de la ciutat pel sud, precisament per on entrarà el tramvia a la ciutat.

Tot plegat són grans consensos territorials que requereixen d’una voluntat política robusta i a prova de debats estèrils com el de dimecres al ple de Tarragona. L’aposta política no és nova, ve de lluny. La gran pregunta per resoldre és al mateix temps la gran dificultat: i tot això com es fa? Com es tradueix aquesta identitat metropolitana? Potser les experiències del passat poden donar alguna idea: identificar els problemes conjunts, sumar els afectats en la solució i compartir la gestió.

Et pot interessar: