Quatre pobles de Tarragona es colen entre els cent més bonics d’Espanya

Viajes National Geographic ha publicat un rànquing amb els cent pobles més bonics d’Espanya, entre els quals destaquen quatre municipis de la demarcació de Tarragona -Horta de Sant Joan, Siurana, Montblanc i Miravet-. «L’Espanya menys poblada té meravelles en miniatura que convé marcar en el pla de les escapades pel seu patrimoni, urbanisme o per la seva relació amb l’entorn», asseguren.

Horta de Sant Joan

Picasso va transformar en una composició cubista el turó pel qual s’enfilen les cases d’Horta de Sant Joan, que es troba en la posició 33 del rànquing elaborat per National Geographic. Si Picasso tornés avui pràcticament no descobriria canvis. La plaça por­ticada de l’església conserva la calma de sempre, amb el seu temple del segle XIII ampliat en el XVIII i l’Ajuntament renaixentista.

Els carrers, estrets i costeruts, conserven el traçat medieval i les senyorials Casa Pessetes, Casa Clúa o casa Pitarch i la Casa del Delme –residència del cobrador d’impostos en l’època hospitalària–, o la que avui allotja el Centre Picasso i l’Ecomuseu del parc de El Ports. Horta de Sant Joan va estar sota domini templer i després hospitalari després de la reconquesta del territori als musulmans al segle XII.

La seva influència no només es va notar en la legislació local –es guarden documents de 1296– sinó també en la sobrietat i l’aspecte fortificat de l’església de Sant Joan, del convent dels Àngels i de la torre del Prior, aquests dos últims als afores. Cap a 1570, l’estil renaixentista va aportar a les façanes pòrtics i finestrals amb arcs com els de l’Ajuntament o Casa de la Vila.

Siurana

Últim reducte musulmà en terres catalanes, Siurana, en la posició número 60 del rànquing, va aconseguir resistir un setge de mesos gràcies al seu emplaçament dalt d’un cingle, una talaia de roca calcària a la serra del Montsant, el massís de la Gritella i les muntanyes de Prades.

La carretera que ascendeix fins el poble no deixa temps de prendre alè entre corba i corba. Exigències del desnivell i del terreny, dominat per les roques que fan les delícies d’escaladors i d’excursionistes que es diverteixen caminant al caire de precipicis.

La localitat és fàcil d’explorar. El carrer Major, flanquejada de cases de pedra a la vista i ensostrades amb teules de fang cuit creua el nucli i diposita al visitant davant l’església romànica de Santa María, construïda entre els segles XII-XIII poc després de la conquesta de Berenguer IV l'any 1154.

Després del temple, el terra de roca s’atansa al penya-segat com una passarel·la i dona al pantà de Siurana, un temptador llac blau envoltat de boscos d’alzines i pins que a l’estiu pot navegar-se en caiac. Cap a l’altre costat del municipi, allunyant-se del precipici, petits bancals de vinyes i horts preserven l’aspecte intemporal de Siurana.

Montblanc

El passeig amb magnificència de la muralla de 1500 m que envolta Montblanc, situat en la posició 79 en el rànquing, és tota una lliçó d’història. El tram visitable és el del portal de Sant Jordi, un dels quatre accessos al nucli medieval de la capital de la Conca de Barberà, declarat Patrimoni Mundial per la Unesco l'any 1988.

La muralla es va aixecar al segle XV com a defensa davant els atacs de Pere I de Castella, però Montblanc va ser fundada molt abans, l'any 1163, en un turó desproveït de vegetació, d’on li ve el nom. El primer vestigi de població es remunta a l’assentament iber dels segles IV i I aC, els habitants del qual probablement veiessin passar els elefants de l’exèrcit d’Anníbal rumb a Roma.

La història medieval es desplega per tota la ciutat, en els seus edificis civils, religiosos i militars, als pocs carrers del call –un recinte amb les seves pròpies portes– que encara queden, en el romànic Pont Vell que travessa el riu Francolí i en el molí dels Capellans.

Entre les construccions més senyorials destaca el Palau Reial, on s’allotjava el rei d’Aragó quan visitava Montblanc, i el Palau del Castlà, residencia del representant militar de la Corona. El patrimoni religiós compta amb tres convents –en un es va allotjar san Francisco de Asís–, l’església romanicogòtica de Sant Miquel i la de Santa Maria, d’origen gòtic i afegits barrocs. Quant a obres més «recents», sobresurt el celler modernista.

Miravet

A la vora de l’Ebre, el castell de Miravet, en la posició 97 del rànquing, balla en el reflex de l’aigua com si volgués esvair-se, però sense arribar a fer-ho mai. Aquí, davant una de les postals amb més encant de la comarca catalana de la Ribera d’Ebre, un es qüestiona què va tenir aquesta localitat per necessitar tal fortalesa. I la pregunta no és en va, ja que està considerat com un dels millors exemples d’arquitectura templer de tot Europa.

Encara que es pot arribar per carretera, el millor és accedir fins el castell a peu travessant el Cap de la Vila, el nucli històric de Miravet. Els seus carrerons s’enfilen abrigats pel bosc de ribera i flanquejats per pòrtics, cases antigues i miradors. Val la pena aturar-se a l’Església Vella, un temple renaixentista que s’ha convertit en un monument cultural que acull interessants exposicions sobre la història de Miravet.

També de la reconeguda ceràmica miravetana, una tradició documentada des de l’any 1650. Pel Cap de la Vila, un es troba amb el Raval dels Canterers, on al segle XIX es van establir els terrissers. Avui aquests continuen obrint les seves portes per mantenir viu un ofici centenari que, com el castell, sempre continua vigent.