David Madí: «A Catalunya hem creat un infern fiscal i burocràtic que està frenant moltes activitats econòmiques»

Ja sé que no seré original amb la pregunta. Però algú que ha estat en la primera línia de la política i del poder. No ho troba a faltar?

«I tant! El poder és addictiu. Sobretot trobo a faltar la sensació aquella d’aixecar-te al matí i saber el què passarà. Tenir aquesta sensació, evidentment. Però també he de dir que en realitat, ja fa molts anys d’això. La gent no n’és conscient, però el meu l’últim càrrec públic va ser el 2003».

Realment fa molts anys. Sembla que l’ombra de la seva influència és molt allargada...

«Tindria mèrit si realment hagués fet moltes de les coses que se m’atribueixen. Quan has estat al rovell de l’ou saps també quan has deixat d’estar-ho. I en el meu cas és quan passes a la categoria d’opinador, més o menys qualificat, però opinador».

I a banda d’opinador, a què es dedica?

«Bàsicament als meus negocis, a les meves empreses. Em dedico a la consultoria empresarial».

Però des de l’economia, des de l’empresa, també es pot fer política, no?

«Sí. De fet, vaig escriure un llibre on parlo d’això. Gràcies a Déu, de política se’n fa des de totes bandes. Si la política fos només cosa dels polítics seria una pràctica molt trista. La política és s’ha de practicar, i de fet es practica, d’una manera més o menys oberta o més o menys tapada des de l’empresa i des de molts punts de vista. Fins i tot des dels mitjans de comunicació, també molt. Tal com jo ho veig, en una democràcia és molt important com es defensen els interessos privats».

En aquest país, els lobbies que sí que funcionen, per exemple als EUA, mai no han aconseguit implantar-se.

«És una pràctica que aquí sempre ha tingut una mala percepció. Cal tenir en compte que aquí tenim una democràcia ‘moderneta’. Quan, per exemple, des d’aquí es parla amb autosuficiència sobre els Estats Units, jo els recordo que ells són una democràcia des del 1789, ininterrompudament. I tenen un sistema que, et pot agradar o no, però que és democràtic en profunditat. En aquest mateix període, del 1789 fins ara, els anys de democràcia a Espanya són una petita part. En definitiva, crec que sí que la política ha de formar part de molts àmbits de la vida.»

Als EUA, ara que els esmenta, sembla que es produeix un canvi en la manera de fer política o de com se’n fa ús?

«Com a observador i com a persona a la qual l’interessa la política internacional, el que està passant als Estats Units és molt notable i interessant. A Europa tenim una certa visió de superioritat moral respecte dels EUA i simplifiquem la imatge de Trump, a qui se’l considera com una mena de dictador democràtic o filofeixista. És un personatge pel qual no tinc gens de simpatia personal, però en el context americà, és al darrere d’una estratègia d’una ‘nova Amèrica’, que ell engloba en el ‘Make America Great Again’ i que és en realitat una nova manera d’entendre el lideratge.»

Una nova Amèrica que està apuntant cap al que ja és un nou món?

«El pitjor que ha passat a la història de la humanitat, és la primera meitat del segle XX a Europa, amb dues guerres mundials i després tota la guerra freda. I qui ens va treure les castanyes del foc van ser les dues vegades els americans i amb la guerra freda també. 

Això li va donar als Estats Units l’hegemonia al lideratge mundial, a l’ordre mundial sortit de la Segona Guerra Mundial. Això, en el curs d’aquests anys, ha anat declinant i el que hi ha és una part del món, bàsicament, la Xina, l’Índia, els russos i els seus aliats, que a aquest ordre mundial el contesten i el volen trencar. I en paral·lel a això, als Estats Units es produeix un moviment de reformular el seu lideratge en el món».

Com queda Europa davant aquest panorama?

«Europa té molt males cartes. Perquè, per exemple, una de les coses que serà clau amb tota aquesta nova construcció del lideratge americà és tota l’onada brutal, descomunal, de noves tecnologies: la intel·ligència artificial, la genètica sintètica i el domini dels àtoms. En aquests moments la història de la humanitat està davant d’una onada tecnològica de transformació brutal. Estem davant d’una revolució de l’espècie humana. I en tot això, Europa no hi és.»

I quin és el paper actual d’Europa, doncs?

Europa ha optat per un model de desenvolupament de regulació, de superioritat moral, de taxes fiscals tremendes. Fruit d’això és que cap de les grans empreses que estan protagonitzant aquesta transformació tecnològica està a Europa.

Una revolució tecnològica també pot comportar perills

«No hi està exempta. Hi ha una part positiva, però també un ‘dark side’ impressionant és clar. Però normalment, es considera que a la història de la humanitat hi ha hagut una vintena de revolucions tecnològiques d’usos generals que han transformat el món. I normalment, fins als últims 300 anys, cada generació vivia un sol context tecnològic. 

Naixia i moria amb un nivell tecnològic donat. En canvi, nosaltres estem a cavall de tres revolucions tecnològiques. El que ha representat els últims 20 anys Internet amb la transformació de tot ordre... Doncs ara això serà al quadrat».

Però Europa encara és la ‘reserva espiritual’ dels drets socials...

«La realitat és que després de gairebé destruir el món amb les dues guerres mundials, ha construït un model basat en l’enorme regulació. Hi ha tres fases de la Unió Europea, una primera que és d’èxit, que és un projecte de pau pel continent, després de les guerres mundials. Una segona fase, que és el lliure canvi, el desarmament aranzelari i el lliure comerç, que és un altre gran èxit de la construcció europea. 

Però és en l’última fase que és la construcció política, on això no està sortint com alguns es pensaven. És evident que la Unió Política Europea, no és capaç de resoldre els grans reptes internacionals, ni la guerra d’Ucraïna, ni el problema de la immigració, ni un conflicte intern com és el de Catalunya. Aquest és el gran problema. En aquest taló de silici tecnològic que s’està constituint entre el món xinès i el món americà, que és el que marcarà la pròxima etapa, Europa està veient-les passar.»

Atansant-nos una mica. Des de la seva visió empresarial, com veu el Camp de Tarragona? 

«Tarragona té uns actius impressionants: té sector turístic, té sector industrial i té el sector primari també. És potent en els tres i disposa d’una localització privilegiada. El problema, i no és exclusiu de Tarragona, és que anem amb el fre de mà posat en moltes activitats econòmiques. 

Hem construït un model que és un infern fiscal a Catalunya, i en això hi han col·laborat tant els de centre com els d’esquerres, o els de dretes, i els independentistes. Tots plegats. A banda de l’infern fiscal també patim un infern burocràtic. I això només es talla amb la destral. Abans que parlàvem dels EUA, un dels processos que han engegat és la reforma de l’administració. A veure com els hi va. Els que hem estat com jo dins l’administració sabem que és una teranyina molt difícil d’aturar.»

Encara sense marxar de Tarragona. Aquí hi ha diversos municipis que han impulsat –i s’hi ha sumat la Diputació– la creació d’una Àrea Metropolitana. Des d’una mirada barcelonina. És una bona idea, prenent l’exemple de Barcelona?

«Els catalans, per desenvolupar la nostra vida econòmica, o personal, tenim set nivells administratius a sobre, connectats a la nostra butxaca. Les classes mitjanes –les que marquen la tendència d’aquest país– no en són conscients, però el 60% de la seva despesa són les administracions, d’una manera o d’una altra. 

En aquest país el que hi ha és una crisi de renda disponible. Com a criteri general, el que s’ha de fer és suprimir nivells administratius, no crear-ne de nous. Aquesta és la meva opinió. Si n’eliminéssim tres i en sortís un de més eficient... Però en aquest país no es liquiden coses, s’acumulen, se superposen, es multipliquen».