Júlia Secall Roca: «Per Sant Jordi, som esclaus de les imposicions de les editorials»

Falta poc per Sant Jordi, però a les llibreries fa moltes setmanes que hi treballeu. Com són les setmanes prèvies?

Les comandes es fan al febrer, quan els grups editorials ja han presentat les novetats, a partir dels títols que ells tenen previst que funcionaran. En paral·lel, jo també faig la meva llista, perquè la tria de les editorials no sempre coincideix amb la de la llibreria. És a dir, compro els llibres que la gent comprarà, però també faig una llista dels llibres que sé que vendré. I no acostumen a coincidir.

Els llibres que tu tries són els que, d’alguna manera, defineixen el perfil de la llibreria. Quin seria aquest perfil?

Jo faig la meva aposta personal pensant en la meva parròquia, per tal de seguir la seva línia lectora en funció dels autors o de les editorials, que acostumen a ser aquestes que ara en diuen independents, més petites. Són propostes una mica més literàries, però que no han d’espantar. I no tenen per què ser forçosament una novetat, de vegades formen parts de catàlegs una mica enfonsats… Després, aquesta tria també va encaminada a captar nous lectors per a aquest tipus de llibres. Si en tinc l’ocasió (més durant la prèvia de Sant Jordi que el 23 d’abril), intento que la gent que està més acostumada al més comercial, provi altres coses. Però jo soc molt respectuosa amb tots els llibres, eh? Hi ha gent que compra poc durant tot l’any i per Sant Jordi es fixa en allò que sona més. I què és? El que les editorials volen que soni. Això no vol dir que siguin llibres dolents, sinó que estem parlant de dues tendències completament diferents.

Si un comprador et pregunta què et sembla un llibre que a tu no t’agrada, què li dius?

Jo tinc dos mantres. Un és A cagar a la via, i l’altre, No enganyar mai. Si tu vens i em demanes un llibre, i jo que et conec, que t’he venut altres llibres, que sé com vas vestida o el que fas, puc saber que el llibre que em demanes pot no agradar-te. M’agrada tenir la confiança de preguntar-te per quina via em demanes aquest llibre. I depenent del que em diguis, potser et diré Agafa’n un altre, que aquest no t’agradarà. No podem matar cap lector, així que no et diré que allò és boníssim. No m’agradaria trobar-me algú pel carrer que em digués que li vaig recomanar un trunyo. Una altra cosa és que em digui que no li ha agradat. De vegades dic: Agafa aquest i, si no t’agrada, me’l tornes. Però digues-me per què no t’ha agradat.

Tens la llibreria que sembla que no hi cap ni una agulla més. Com us ho feu per encabir tota la producció santjordiana?

M’hi cap molt malament. Abans estava en un altre local, molt petitó, que era una cinquena part d’aquest. Quan em vaig traslladar aquí, em semblava que m’hi perdria, però vaig poder obrir de nou sense comprar cap llibre, ho tenia tot ple. Falta espai. Sobretot perquè estem sotmesos a la dictadura de les novetats. I, sobretot, a una altra dictadura que odio a mort: la de les piles de llibres.

Per què odies les piles?

Penso que, quan entres en una llibreria, si no és que busques una cosa en concret, s’han de mirar les prestatgeries. Les piles de llibres limiten molt l’eròtica d’entrar a veure què hi ha. A més, sempre hi ha el llibreter. La nostra feina no és només vendre llibres, també acompanyem el lector en la tria i de vegades li obrim escletxes. Ei, i això no és només patrimoni dels llibreters! Jo confesso que tinc parroquians que m’han descobert autors. El dia té 24 hores, i a més de llegir hem de fer altres coses, incloent dormir. Per tant, de vegades hem de sacrificar el nostre gust lector personal perquè lectura i feina es barregen: encara que tu llegiries aquell altre llibre, mires enrere i veus una pila de pendents per acabar.

No pot ser que llegiu tot el que us entra.

De vegades passa que hi ha llibres que no et venen de gust, però que s’han venut molt, perquè els han comprat un perfil de lectors molt divers. I, llavors, aquell autor o autora en treu un altre, i l’expectativa del lector és alta. Si ve i et pregunta què tal el nou llibre, n’he d’haver fet com a mínim un tastet per poder dir, Mira, és un altre registre; o Uf, més del mateix; o L’anterior no, però aquest és bestial… Hi ha llibres que, encara que no siguin bons, et sents amb l’obligació moral de llegir-los perquè saps que te’n demanaran l’opinió. I no pots enganyar pel simple fet que sigui d’un autor o una autora que sona molt.

M’explicaves que enyores el Sant Jordi d’anys enrere. Per què?

Perquè no érem esclaus de les imposicions de les editorials. Aquestes imposicions acaben donant una mena d’uniformitat al Sant Jordi per sobre de la identitat de les llibreries. Però jo intento mantenir-la. Malgrat això, les imposicions les has de tenir, perquè tota aquesta gent que la resta de l’any va comprant alguna coseta, per Sant Jordi ve a buscar allò que sona. Ara, si estàs de sort, aquestes cinc vegades que ve la resta de l’any, potser li podràs col·locar alguna altra cosa, un llibre d’aquests que no sonen. Costa una mica, però et puc dir que jo he sembrat i he recollit.

Enguany esteu d’aniversari: la Roca celebra 80 anys d’història. Qui la va obrir, la llibreria?

Aquells dos d’allà [assenyala unes fotografies en blanc i negre de la paret]: l’àvia Júlia Ortiga i l’avi Octavi Roca.

Tu ets, doncs, la tercera generació.

Tercera i última. Tots els meus nebots estan col·locats i desitjo que visquin tranquils i amb molta pasta.

No es fan diners, fent de llibretera?

Amb una llibreria? No. No hi ha cap llibreter ric.

Per què te n’hi vas fer, tu?

Primer, perquè vaig créixer entre llibres. L’avi parlava de llibres, els pares parlaven de llibres, i a casa n’estava envoltada. Després, perquè treballava en un lloc ple de llibres: els de la nostra generació ajudàvem a casa, i en el meu cas això volia dir ajudar a col·locar i vendre els llibres. Em quedava sola a la llibreria i m’anava impregnant… En certa manera, acaba sent part de la teva vida. En el meu cas, així és com neix una llibretera. Després, també et diré que la meva parròquia és qui me n’ha fet: el seu grau d’exigència qualitatiu i d’honestedat fa que m’ho hagi de currar molt. Per tant, són ells els que també m’han fet llibretera. Si jo et vaig enxufant xixa i tu en vols més, he de veure quina xixa nova t’hauré de donar, sabent que abans t’he posat el llistó molt alt i que tu també me l’has posat a mi.

Fareu una festa d’aniversari?

Sí, m’agradaria fer alguna cosa bonica de cara al bon temps, una festeta al carrer. Encara ho tinc mig embastat.

La mare és viva. Estarà contenta de veure-ho.

Sí, em fa molta il·lusió que ella ho pugui viure. Els avis i el pare ja no hi són, i ella és l’última de la gent gran que hi havia darrere la llibreria. Sempre he tingut el seu suport, sentir ma mare quan arribo rondinant, i que em digui Compres massa llibres, cada any dius lo mateix i després ho tornes a fer… És com un Keep Calm, però de bon rotllo. O quan em diu Tu sabràs! Aquest Tu sabràs… Ara ja no baixa perquè és gran, però sento que ella em mira, I em dona molta força moral. Molta»