Ramon Vilà: «Amb el relleu generacional, a Valls tenim campaners per cent anys més»

Vostè és el campaner més veterà en actiu que hi ha ara mateix a la ciutat, però quan va començar?

«L’any 1996, quan van acabar les obres del campanar del Carme em van demanar si hi podia anar. Allà hi ha una campana molt gran i jo la vaig fer voltar, i després, tot i que jo no en sabia res, em van dir que era molt difícil fer-ho. Des de llavors, quan és la Mare de Déu del Carme i la Mare de Déu de Montserrat, allà baix –a l’església del Carme– sempre la tocava jo. Llavors els companys dels Campaners de Valls van anar a Sant Antoni i també tocaven la de Sant Antoni. I ara fa uns quants anys que ja portem aquestes campanes –les de l’Església de Sant Joan–, on es posen uns cables i es pot fer manualment des de l’escala. A més, es fa amb uns tons de fa molts anys que es van recuperar de fa molts anys i que es van trobar amb una llibreta. Aquest fet és una bona recerca del Jordi i el Ferran, que són les ànimes de l’agrupació de campaners de Valls».

Abans de la inauguració de l’església del Carme, el 1996, havia tocat abans les campanes?

«Alguna vegada crec que sí, però quasi no me’n recordo perquè ja fa molts anys. Però algunes de les Decennals potser sí que haguéssim anat a fer-la sonar una mica la de l’església del Carme. Més que aquestes d’aquí dalt –la de l’església de Sant Joan–, que ja estaven mecanitzades. Però la del Carme, que era manual, i la de Sant Antoni podria ser també, però no t’ho puc jurar perquè no me’n recordo».

I a partir de la inauguració?

«Des d’aleshores sempre vaig estar al voltant de la campana del Carme, després a la de Sant Antoni, i ara fa uns quants anys, amb el grup de Campaners de Valls també vam venir cap aquí, a la de Sant Joan, i aquestes també les fem sonar manualment. Però clar, principalment aquestes –les de Sant Joan– només es toquen els dies de festa de forma manual. La resta de dies tenen un sistema automàtic que fa els tocs. Aquest sistema també fa el toc per als enterraments i per a altres ocasions que requereixen algun to diferent. Tot i que ara, el campanar de Sant Joan, ja fa quatre o cinc mesos que està tancat a conseqüència de les obres; aleshores ho tenim tot parat. Perquè hi ha una estructura que envolta tot el campanar i si jo toqués les campanes o es fes de manera automàtica, el so faria vibrar tota l’estructura de fora i seria perillós. Per això està parat. Quan acabin les obres, tot tornarà a la normalitat».

Creu que ser campaner és vocacional?

«Sí, sense cap mena de dubte. Jo crec que això et neix del cor. Ser campaner és donar doble vida, perquè quan la campana sona, dona vida a la campana i al poble. La campana té la seva vida, té la seva història, i l’hem de mantenir i almenys aquí a Valls, amb el relleu generacional, tenim campaners per molts anys».

Tocar la campana requereix un esforç físic.

«Sí, bastant. Sobretot aquella d’allà baix, la del Carme. Com que el jou –que és l’eix per on la campana queda subjecta a les parets del campanar– és més petit, costa més. I tocar aquestes d’aquí, les del campanar de Sant Joan, és més fàcil perquè toques des de dalt a l’escala i la corda que estires està a la par de dalt, al jou, però tot i tenir aquesta facilitat suposa un esforç físic, clar».

A més, després d’haver pujat a dalt del campanar, fa la sensació que hi ha molt poc espai de maniobra.

«L’espai és bastant just, hi deu haver dos o tres metres. Ara perquè està tot ple de ferros i hi ha tota l’estructura que envolta el campanar i sembla que quasi no hi cap ningú, però després, quan ho treguin tot i hagin acabat les obres, semblarà que podem ballar i tot de l’espai que tindrem (riu)».

I normalment quan toca les campanes ho fa sol o amb més gent?

«Aquí a Sant Joan ho portem des de l’associació de campaners i tenim la sort que puja molt de jovent, així que sempre estàs acompanyat».

Aleshores creu que el futur dels campaners a Valls està assegurat?

«I tant. Gràcies a ells hem aconseguit incentivar al jovent i que els agradi això de tocar les campanes. En general, hi ha molt d’ambient, ho porten molt bé i sempre tenen molt bones iniciatives. Crec que hi ha molta vida. A les campanes de Valls hi ha vida per cent anys més, com el campanar, que l’estan arreglant per cent anys més. És bonic que els joves cuidin el que és tradicional per a les generacions futures».

I com se n’aprèn?

«Si ho volguessis, ells t’ensenyarien els tocs que s’han de fer. Allà baix, al campanar del Carme, només n’hi ha una i és més senzill, l’únic que costa més és fer-la rodar. Però les del campanar de Sant Joan, entre tots et guien i t’ajuden, funciona com una orquestra, tots et van guiant. Així és com n’aprens, i és molt bonic».

Enguany el consistori ha decidit nomenar-lo SantJoaner. S’ho esperava?

«No, és una cosa que no t’esperes mai. Jo sempre he intentat ajudar el poble i ara, des que estic jubilat, encara més. I quan t’ho diuen penses: Ostres, quina alegria que hagin pensat en mi. Si penso en el procés que han degut fer per escollir el SantJoaner d’enguany, doncs en quedo content perquè just el 2024 és l’any del campanar de Sant Joan, han volgut donar el premi de SantJoaner a un campaner i que, a més, diguessin, mira, va, li donem al Ramon. Doncs és un fet que et posa molt content, perquè és un honor molt important, és un record que et queda per tota la vida».

Com va rebre la notícia?

«Primer em vaig espantar, no t’enganyaré, perquè em va trucar la secretària de l’alcaldessa, dient que volia parlar amb mi i el primer que vaig pensar va ser: Què he fet malament?. Però quan vaig arribar allà, vaig veure que somreia, ja em vaig quedar tranquil. Aleshores l’alcaldessa em va comentar: Escolta’m, que hem pensat en tu, amb totes les juntes, perquè siguis el SantJoaner d’enguany. Jo vaig quedar parat, no m’ho esperava».

Què comporta ser SantJoaner?

«Entre moltes coses, has d’assistir a molts actes. Has de portar la bandera a l’anada i tornada a la tronada. També has d’anar al ple de l’Ajuntament, que és on et nomenen i llavors fas un petit parlament. A més, aquell dia hi ha un senyor que et fa una glossa, sobre tu i sobre els campaners i el campanar. Enguany serà Daniel Vilarrúbias, doctor en Història de l’Art i arxiver. És un acte bonic».

És el més gran que et pot passar com a vallenc?

«I tant, això és una de les grans coses que et poden passar. Jo he tingut molta sort de poder viure coses molt grans com a vallenc perquè durant les Decennals, es baixa la Mare de Déu de la Candela del cambril i durant dues Decennals i mitja, he aconseguit baixar-la i pujar-la. Per una part, és una responsabilitat, i després un honor poder-la agafar i tenir la força per pujar-la a l’altar major, baixar-la i tornar-la a portar al seu cambril. Així que entre això i que ara em nomenin SantJoaner, sento que no puc demanar més com a vallenc. És un orgull i un honor ser d’aquesta ciutat».

Enguany la Festa Major de Sant Joan serà més especial doncs.

«Sí, clar. Ara tinc molts actes, principalment el dia 23. Potser el moment més especial per a mi serà el nomenament i espero poder parlar quan estigui allà al Segon de Plens, perquè clar, estaré al ple amb els regidors, les regidores, els festers, la gent del poble, la família, tots allà davant... Espero que surti. Ja m’ho prepararé, m’hauré d’entrenar (riu)».

I com a vallenc, de la Festa Major de Sant Joan, què destacaria?

«Un dels actes bons és la sortida de completes al vespre i la participació castellera, que també és molt important. Tenir aquestes dues colles a la ciutat i a més, amb aquestes exhibicions, dos dies seguits, és un honor per al poble i una gran satisfacció, ja que això no ho té tothom».

Et pot interessar: