El pintor d'Alcover Jordi Isern porta quasi una dècada exportant paisatges catalans al Japó

Tot va començar amb un correu electrònic críptic on únicament se li preguntava si estaria disposat a anar a Japó. Quasi una dècada després ja hi ha anat tretze vegades i hi ha venut més d'un centenar de quadres. El pintor d'Alcover Jordi Isern és paisatgista impressionista des de fa més de 30 anys i únicament fa obres de llocs on hi té un vincle emocional o que li transmeten alguna cosa especial. 

Les seves debilitats són Alcover, Montblanc, el Pirineu i Tenerife, però també la Garrotxa, la Cerdanya, el Priorat o el Delta de l'Ebre. Són tots aquests racons els que han fascinat. «L'art és universal i ha de transmetre. Al Japó els nostres pobles del Pirineu, les esglésies i la manera de viure d'aquí els atreuen molt», assegura.

«Hola, està disposat a venir a Japó?. Al correu només hi deia això i era d'un remitent molt estrany. Em vaig pensar que era un amic que m'estava fent una broma», recorda Isern sobre el primer contacte que va rebre. Després de diversos 'mails' «sense sentit» en va treure l'entrellat: l'empresa comercialitzadora d'art més antiga del Japó feia deu anys que seguia d'incògnit la seva trajectòria i fins i tot havien vingut a l'Estat a veure exposicions. 

El 2015, dos anys després del primer correu, hi va fer la seva primera exposició, a Saku. Hamamatsu, Nagano, Kyoto, Tòquio, al juny Sendai i aquest juliol Hatsukaichi han estat algunes de les ciutats on ha presentat la seva obra. «Quasi cada vegada són tot peces noves perquè per sort va bé. El que va al Japó ja no torna mai», comenta.

Al llarg de tot aquest temps ha pogut copsar les particularitats de la societat japonesa i de com es relacionen amb la seva obra. «Són molt curosos a l'hora de comprar qualsevol cosa, no són tan espontanis com els llatins o els mediterranis. He vist que l'art els emociona moltíssim i em sorprèn perquè t'ho diuen i ho exterioritzen», detalla. A més, les adquisicions les vinculen a «un fet espiritual d'ells», que sempre expliquen a l'autor. «A vegades m'he enfonsat per la història i sempre acabo sorprès», remarca Isern.

Una de les qüestions que més el va xocar d'inici és l'interès que tenen per saber els detalls que van més enllà del quadre. «Ho pregunten tot: a quina hora es va pintar, perquè hi havia llum en aquella finestra, de què viu la gent...», comenta. Tal és el grau de curiositat que els organitzadors fins i tot duen un mapa per poder mostrar on és allò que mostra el quadre perquè «tenen la mania que si adquireixen una obra volen anar a aquell lloc». Amb tot, ha detectat que pobles del Pirineu i les esglésies que hi ha els atreuen molt. «L'art és universal i aquí ho he pogut comprovar. Una obra de Tenerife la vens a Japó i no la vens a Tenerife perquè a aquell japonès l'ha emocionat. És com una música, no saps perquè però t'emociona; i ha de ser així», reflexiona.

Malgrat això, després d'haver tingut clients d'arreu del món ha arribat a la conclusió que no hi ha grans diferències culturals entre com les persones connecten amb l'art. «Tinc galeria pròpia a Montblanc des de fa 25 anys i el 100% de les obres que he venut és perquè la gent s'ha emocionat», indica. Amb els seus paisatges vol transmetre «pau i serenitat». «La gent ho percep i suposo que s'hi senten a gust; el vincle que tinc amb aquestes persones és a través de l'obra», raona.

Solidaritat

Una de les particularitats de les exposicions al Japó és que estan sempre vinculades a una associació sense ànim de lucre, generalment de menors amb alguna discapacitat. «Per ells el seu concepte de comprar art ha d'estat vinculat a una organització benèfica i una part de les vendes es destina a aquesta entitat», apunta. A banda de la vessant econòmica també hi ha la humana, ja que personalment va a veure els menors i hi fa algun tipus d'activitat o taller. «Per ells arriba un personatge exòtic, al·lucinen molt i et fan una rebuda bestial. És molt gratificant ajudar-los i poder estar amb ells», afirma Isern.

La que més l'ha colpit és la visita que va fer aquest juny a una entitat de Sendai de joves amb discapacitat física. «Estan en un llit i només poden moure la nineta dels ulls, necessiten atenció les 24 hores tant de familiars com de voluntaris. A través d'una pantalla que tenen damunt el llit i amb els ulls pinten i fan dissenys gràfics. Són al·lucinants les obres que fan!», finalitza.

Et pot interessar