Carles Singla retrata la Catalunya dels anys trenta a 'Mirador indiscret'

Que Lluís Companys era un home distret, que Francesc Macià estava obsessionat amb la puntualitat o que Pompeu Fabra va estar a punt de calar foc a un tramvia ple de gent, són algunes de les anècdotes recollides a Mirador indiscret, un llibre editat pel periodista tarragoní Carles Singla i publicat per Eumo Editorial. 

El títol comparteix nom amb la popular secció del setmanari Mirador, que es va publicar del 1929 al 1937, i que contenia un apartat on s'explicaven històries i xafarderies de l'època. En una entrevista a l'ACN, Singla assegura que el valor que tenen les columnes avui en dia és que ensenyen «la cara B» de la història. «És com veure la Catalunya dels anys trenta pel forat del pany», sosté.

Els textos recollits al llibre Mirador indiscret són contemporanis de l'època i es van publicar a la secció Mirador indiscret del setmanari Mirador. Entre els autors – que no signaven mai – hi havia des de periodistes i escriptors destacats del moment fins a persones anònimes que aportaven per escrit, per telèfon o en persona els materials per donar forma a aquests relats. La publicació, que combinava articles i informacions sobre literatura, art i política, va néixer el 1929 i es va deixar de publicar el 1937.

Anys després, el periodista del Pla de Santa Maria ha volgut recuperar aquests textos, agrupats de la mateixa forma que al setmanari original: amb un primer bloc de política, un de societat i un darrer enfocat al món cultural. Al primer es poden trobar noms de personatges com Francesc Macià, Lluís Companys, Francesc Cambó o Antoni Rovira i Virgili, així com altres polítics de l'època. El bloc de societat, en canvi, va per temes relacionats amb la gent, els costums o els mitjans de comunicació. Finalment, el cultural, posa el focus en anècdotes d'escriptors com Josep Pla, actors de teatre com Enric Borràs, o estrelles internacionals com Buster Keaton.

Segons l'editor, l'interès de les columnes avui en dia és que fan un retrat «graciós, amable i simpàtic» de personatges de l'època, però a la vegada incorporen un punt de crítica. Singla recorda que la idea va sorgir de la seva tesi (fa més de trenta anys) i que dècades després, en un moment que tenia recursos i temps, va aprofitar per tirar endavant el projecte. «Hi havia molts més textos, però juntament amb l'editorial vam decidir fer una tria i agafar aquells que tenien més gràcia i més interès, vistos amb la perspectiva del temps», relata.

Entre les seves històries preferides, la de Pompeu Fabra, que no portava mai paraigua perquè una vegada que anava en un tramvia ple de gent, li va caure un misto, segons diu ell, a dintre es va trobar amb el paraigua completament encès, muntant un bon rebombori. També les particularitats lingüístiques de Joan Pich i Pon o l'ensinistrament que va fer Joaquim Mir al seu lloro, a qui la primera cosa que li va ensenyar a dir va ser «compra un quadre». Així mateix algunes més pròpies de la societat de l'època, com per exemple una anècdota relacionada amb el mateix setmanari, que es venia més car a Madrid, en considerar-se una «revista estrangera».

Un humor semblant

Gairebé un centenari després de l'inici de la publicació de Mirador, Singla creu que l'humor encara s'assembla una mica al de llavors, però també admet que hi ha certs col·lectius de qui és complicat recollir anècdotes. A més, la percepció ha canviat lleugerament perquè la gent té la pell «més fina» i li costa acceptar segons quines coses. «Però, vaja, en aquella època els mateixos que feien Mirador indiscret ja explicaven que molta gent anava a la redacció a queixar-se si havien sortit en algun dels articles, o sigui, que això tampoc no és nou», afegeix.

Finalment, preguntat per la similitud amb la manera en què es comunica en l'actualitat, Singla creu que un format equivalent al Mirador indiscret podrien ser les piulades, sobretot «per l'extensió». «Textos curts, irònics i que buscaven jugar amb l'enginy», recorda, «però també hi ha altres piulades que estan als antípodes». Pel que fa a les fake news subratlla que justament els responsables de Mirador explicaven que ells intentaven publicar «només aquelles anècdotes» que els semblen veritables. Quan no era així, rectificaven públicament.

«Les fake news que avui corren de qualsevol manera serien just el contrari. Estic segur que si en l'actualitat hi hagués encara miradors indiscrets, molts es dedicarien a denunciar i a posar de manifest notícies falses i malintencionades», conclou l'editor.