Adeu al forn centenari de Pratdip

El forn centenari de Pratdip ha abaixat la persiana i deixat d'elaborar pa de forma definitiva després de 177 anys d'història. L'increment de costos de la matèria primera i l'energia, la producció industrial de la competència amb preus més econòmics, sumat a la manca de suficients vendes han estat les causes que han fet prendre aquesta decisió al responsable de l'empresa familiar, Jaume Escrivà. «El negoci no dona i no podem agafar a ningú. Per continuar caldria canviar tota la maquinària, una inversió que no podem assumir», ha lamentat a l'ACN. El cas del Forn de pa Escrivà no és únic a la demarcació: la Federació Provincial de Forners de Tarragona alerta que en els últims vuit anys han passat de ser 150 agremiats a només 75.

En Jaume Escrivà és la cinquena generació al capdavant del negoci familiar i alhora, l'última. Fins el 31 de desembre passat, al forn de pa Escrivà hi treballava juntament amb la seva mare, qui ha aprofitat el tancament de l'empresa per jubilar-se amb 77 anys. Tot i tenir un forn de llenya i no haver de pagar lloguer per l'obrador, els números no sortien a causa de la pujada dels costos de producció i l'oferta més econòmica de la competència, dues circumstàncies que segons aquest forner han empitjorat en els últims anys. També el fet que el volum de vendes no hagi estat suficient per a la supervivència del negoci en un poble que no arriba als 700 habitants.

Per a Escrivà resulta inviable continuar en solitari al forn i assegura que tampoc és possible contractar ningú més per ocupar-se d'altres tasques amb els ingressos actuals. A la vegada, reconeix que la maquinària actual és la mateixa que un segle enrere, fet que l'impedeix fer grans produccions de pa, coques o dolços, que necessiten processos artesanals més lents.

Més enllà de ser antic però funcional, l'equipament de l'obrador requereix un mínim de dues persones per operar-lo. Tot plegat ha quedat «anul·lat» després del tancament de l'empresa, que data de 1846. Després de comunicar-ho a l'entorn laboral més pròxim, el forner no ha rebut cap proposta per fer-se càrrec del negoci o per evitar-ne el tancament.

En l'última etapa del forn centenari s'han obert noves línies de negoci, com la pastisseria. De fet, es tracta d'un dels segells personals que Escrivà va aportar des que va agafar les regnes de l'empresa familiar ara fa més de vint anys.

Després d'abaixar la persiana, aquest forner s'agafarà un temps sabàtic abans d'anar a buscar feina en el seu sector, però fora del poble. Fins ara, l'únic lloc on es podia comprar pa a Pratdip era al forn; un servei que passarà a oferir l'agrobotiga, on caldrà que els veïns n'encomanin prèviament.

Una situació que s'escampa

El cas d'aquest forn no és pas únic; des del Gremi de Forners de Tarragona alerten que es tracta d'un fenomen que s'ha anat repetint en els últims anys, amb negocis que tanquen per jubilació, la majoria dels quals sense tenir un relleu generacional assegurat. «La professió està malament pel que fa a forners artesans. Veiem que no hi ha continuïtat dels que es van jubilant. Estan creixent fleques i d'altres amb cafeteria però la majoria són franquícies, no forns artesans», ha apuntat a l'ACN Carlos Martínez, vicepresident del gremi tarragoní. Segons Martínez, es tracta d'un ofici «sacrificat» i sense «massa avantatges laborals», però per contra, també és una feina creativa que permet experimentar en diverses vessants.

Al conjunt de la demarcació, la situació encara s'agreuja més. Segons la Federació Provincial de Forners de Tarragona, en els últims vuit anys s'han perdut la meitat dels agremiats, passant de ser 150 socis a només 75. Un panorama que el seu president, Manel Fresquet, justifica per l'envelliment dels professionals i la manca de substituts en noves generacions, l'augment de costos i la competència que representen negocis com fleques o franquícies que opten per oferir productes industrials i que a diferència dels forns, no tenen.

A la vegada, Fresquet ha lamentat que els forns que han pogut obrir en els darrers anys opten per no agremiar-se davant la idea que aquesta figura és «antiquada». Contràriament a aquest pensament, Fresquet defensa que formar part del gremi permet aconseguir fer pinya en qüestions com el conveni col·lectiu del sector cada dos anys.