Neus Penalba publica un assaig per fer un «acte de justícia» envers Rodoreda

L'atzar va fer que l'escriptora i professora de literatura catalana i espanyola, Neus Penalba, topés amb la novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda La mort i la primavera l'any 2011. Des de llavors, la fascinació envers aquesta obra inacabada, però no incompleta, l'ha acompanyat fins a la publicació de l'assaig Fam als ulls, ciment a la boca. 

Amb ell, Penalba ha volgut fer un «acte de justícia» envers la «imatge deformadora» que s'ha creat de l'autora al llarg dels anys. «No hi ha una Rodoreda cursi o una gore, sinó que sempre és la mateixa, a diferència del que ens han fet pensar», ha denunciat Penalba, qui considera que La mort i la primavera fa esclatar tots aquests clixés. «És on l'estil rodoredià assoleix el seu cim», ha afirmat.

La mort i la primavera es va publicar el 1986, tres anys després de la mort de Mercè Rodoreda, en una primera edició de Núria Folch al Club Editor. Tot i que se la considera una novel·la inacabada, perquè mai va obtenir el vistiplau final de l'autora, el cert és que Rodoreda va escriure-la a principis dels anys seixanta, al mateix temps que escrivia La plaça del Diamant, la seva obra més universal. De fet, i segons Penalba, el 1961, Rodoreda va anunciar aquesta novel·la i va arribar a afirmar que seria la seva obra més important.

Tot i això, el seu editor, Joan Salas, «la va descoratjar i li va dir que el que havia de fer era una altra Colometa», segons ha explicat Penalba, qui ha afegit que Salas considerava que «l'assumpte irreal» sobre el qual gira la novel·la «no interessava en el moment, en què es trobava Catalunya». Malgrat que Rodoreda va seguir revisant La mort i la primavera durant els pròxims tres anys, finalment, va deixar-la de banda i va centrar-se en El carrer de les Camèlies.

«Crec que al final de la seva vida, ella tenia la voluntat ferma de reprendre-la i publicar-la, perquè ja era famosa i podia escriure el que volgués, però també era conscient que aquesta novel·la era tan radical que costaria d'acceptar i d'entendre», ha exposat Penalba, qui ha afegit que en una de les últimes entrevistes a Rodoreda, l'autora va afirmar que La mort i la primavera era una obra «que no agradaria a ningú, però que a ella li havia agradat molt escriure».

Una novel·la radical

En qualsevol cas, Penalba ha assegurat que durant els últims anys de la seva vida, Rodoreda «va intentar conduir els lectors cap a la radicalitat d'aquesta novel·la». Considera que prova d'això ho és la publicació de Quanta, quanta guerra... el 1980. «És una obra molt estranya, on també hi ha molta violència, tot i que no és tan radical com La mort i la primavera», ha detallat.

«Quan ella escriu El carrer de les Camèlies o Mirall trencat, ella ja té el món de La mort i la primavera a dins; per tant, per força hem de trobar ecos i ressons», ha defensat Penalba, qui ha subratllat que això demostra que l'obra és «pòstuma, però no l'última del seu projecte creador». A més, ha assegurat que aquesta idea també trenca «amb tots els clixés ensucrats» amb què «s'ha jutjat la seva obra».

De fet, a l'assaig que Neus Penalba ha publicat aquest març del 2024, l'escriptora tarragonina reivindica que aquesta novel·la pòstuma és «fascinant i central en el projecte de Rodoreda com a escriptora», i que, per tant, «no és a les antípodes de La plaça del Diamant com se'ns ha fet pensar». En aquest sentit, Penalba ha afirmat que com que La mort i la primavera «fa esclatar tots els estereotips que tenim d'ella», permet «rellegit sota una nova llum, i sense tants prejudicis, la resta de la seva producció».

L'acte «de justícia» de Penalba

Finalment, Penalba ha celebrat que el 2017 es reedités La mort i la primavera a mans d'Arnau Pons, ja que considera que aquest fet ha contribuït a què la novel·la ja no sigui la «gran oblidada» i que s'hagi convertit «en l'obra de Rodoreda que està més de moda». «Ha estat oblidada durant molt de temps, però des del 2017, per fi, ha rebut l'atenció que es mereix», ha afegit.

Una popularitat que, malgrat que en un primer moment la va tirar endarrere, ha acabat encoratjant-la a publicar l'assaig Fam als ulls, ciment a la boca. Segons aquesta professora de literatura catalana i espanyola a la Universitat de Cambridge, el llibre va destinat a aquells lectors que ja hagin llegit La mort i la primavera, així com a aquells que no l'han llegit i «vulguin treure's la por».

En ell, l'autora planteja diverses preguntes com, per exemple, si l'obra pòstuma de Rodoreda «pot considerar-se com una al·legoria dels règims totalitaris del segle XX, sobretot del nazisme i del franquisme». Alhora, Penalba analitza «l'estètica antropològica» que utilitza Rodoreda a la novel·la i en proposa «una lectura en clau més metafísica o espiritual».

Per últim, l'autora es pregunta «què ha passat amb aquest llibre» per quedar en l'oblit durant tants anys. «Exposo les raons per les quals aquesta novel·la ha trigat tant a fer-se coneguda a casa nostra», ha sentenciat.

Et pot interessar