Víctor López: «Volem que els nens vegin que amb l’educació poden sortir de la precarietat»

Com neix Kolam?

«L’ONG va néixer el 2015, després que la Raquel i jo féssim un viatge a l’Índia, on vam quedar una mica sobtats, ja que la pobresa que es veu allà és molt dura. A mesura que anàvem recorrent el país, ens va néixer la idea que podíem fer quelcom per intentar millorar la vida d’algunes persones. Quan vam tornar a Espanya, vam començar a enregistrar l’ONG i a establir contactes a l’Índia. Per treballar allà necessitàvem una entitat local, i vam contactar amb vàries amb les que teníem objectius similars. Amb tot, la idea era, i continua sent, tenir el projecte controlat, perquè l’Índia és un país on la transparència no és la seva màxima. Diguem que el nostre projecte té una comptabilitat a part, els diners que hi posem estan sempre localitzats».

Quines són les principals dificultats amb què us vau trobar a l’inici?

«La primera barrera és l’idioma: allà parlen hindi o mervari, que és la llengua local. En teoria l’anglès és idioma oficial a l’Índia, però no tothom el sap parlar. El segon obstacle són les maneres de fer, perquè nosaltres tenim una visió de les coses que allà és diferent. Has de tenir en compte que tu estàs en un altre país, i no pots imposar la teva manera de fer, però sí que pots donar una visió diferent. Per exemple, nosaltres vam començar amb una casa d’acollida, i que els nens visquin allà depèn del permís de la família, que també els pot casar o enviar-los a treballar».

Quin paper té el govern de l’Índia en el funcionament de les ONG?

«No tens cap mena de suport governamental i cada vegada ens trobem amb més dificultats per a fer la nostra feina. Per exemple, el govern va fer un canvi de legislació referent a les ONG locals que poden rebre fons de fora de l’Índia. Les entitats necessiten un permís especial per rebre fons d’un país estranger, anomenat FCRA; el canvi de legislació va endurir l’obtenció d’aquest permís, i hi ha moltes organitzacions que van haver de deixar de treballar a l’Índia per això».

Com has dit, la casa d’acollida va ser dels primers projectes que vau engegar. Quina és la seva funció?

«La casa és un centre d’acolliment on s’ofereix de tot als infants. Ells van a l’escola pública del barri, però nosaltres també tenim una aula de reforç que actua com a centre d’educació oficial, oberta a tothom. Aquesta ens ajuda molt, perquè la primera escolarització és molt complicada, ja que els centres públics tenen dret d’admissió, i , com que donen per suposat que un nen que viu en situació de pobresa no acabarà el curs, no l’accepten. Llavors, els infants venen a la nostra aula, estudien, i, un cop tenen el curs aprovat, ja és més fàcil que siguin admesos a l’escola pública. Un cop allà, com que és la primera vegada que van a classe i porten un retard escolar, es desmotiven. Una altra de les nostres tasques és intentar que els nens no deixin l’escola».

Com motiveu els infants perquè es quedin a la casa d’acollida i a l’escola?

«Tot els nens que hi viuen volen tornar amb els pares. Per això fem que la casa d’acollida sigui molt oberta a les famílies, que puguin venir a veure els seus fills, i que aquests puguin anar a casa seva una estona. D’altra banda, fem molta feina de projecció; per exemple, els preguntem als infants de què volen treballar quan siguin grans. Si ens diuen policia, doncs els expliquem que s’han de treure els estudis. Volem que vegin que amb l’educació poden sortir de la precarietat».

Com s’aconsegueix convèncer a uns pares que els seus fills han d’estudiar?

«És molt difícil, perquè ja no és només la mentalitat que tenen, sinó que la situació porta a les famílies a enviar els nens a treballar. Llavors és complicat fer entendre que l’educació és una inversió de futur. Aquí veiem molt clar que si estudies, d’aquí a uns anys tindràs una bona feina, però per ells és massa tard. Per això, per exemple, a la família els diem que el seu fill vol ser policia, i que cobrar més serà bo per a la família. A l’Índia no hi ha cap sistema de pensions, llavors, quan els pares no puguin treballar, els haurà de mantenir el nen amb el seu sou, i que cobri més diners repercutirà de bona manera a la família. Amb tot, és molt complicat. Hi ha famílies que fa tants anys que ho intentem, que els nens ja no estan en edat escolar».

Com es trasllada aquesta situació al projecte que teniu per alfabetitzar dones adultes?

«Tenim casos de dones que s’han animat a continuar estudiant i s’han tret el graduat escolar. És molt important fer aquesta tasca de sensibilització i d’empoderament de la dona, perquè al final repercuteix en els nens. També fem promoció que les dones facin associacions, i realitzem tallers d’autoocupació. Els ensenyem a fer bijuteria o encens, que se’n ven molt. No és la gran feina, però el producte es pot fer des de casa, la dona guanya uns diners i ja té alguna cosa a aportar a l’economia familiar, a més de tenir més poder en les decisions de l’hogar».

Un altre dels vostres projectes és el d’agricultura sostenible, on també s’empodera la dona.

«Junt amb la nostra contrapart local, vam identificar els agricultors de la zona i vam donar llavors a 100 famílies, eines, formació en agricultura, i seguiment per part de l’agricultor. Aquestes llavors són una font d’alimentació, i després tot l’excedent el poden vendre. Les famílies han format una mena de cooperativa, on s’apunta els quilos d’excedent que aporta cada persona i en acabat es ven a la ciutat i es reparteixen els beneficis segons l’excedent donat. Ens vam adonar que les dones, que s’ocupen de l’hort, aconseguien mensualment més diners que els homes, que van a buscar feina a al ciurar. D’altra banda, treballem per a que es facin grups de dones, perquè la seva opinió tingui pes a la comunitat. També fem sensibilització als homes, que és on està el problema realment; se’ls ensenya que tant la dona i l’home són iguals i aporten el mateix.

Et pot interessar