Gemma Carbó: «El món rural ha de tenir veu i vot en les decisions polítiques; gestiona el 70% del territori»

La xerrada que faràs es titula 'Cultura, memòria i imaginació versus despoblament'. De quina manera aquests conceptes són eines per combatre el problema de l’abandonament dels pobles?

«Hi ha moltes definicions de cultura, però en aquest context estic pensant en la cultura com una manera d’explicar-nos col·lectivament, com a espai de participació i construcció de ciutadania, com a dret fonamental. Des d’aquesta perspectiva, la cultura és la identitat dels pobles i de cadascuna de les persones que els conformen. Un poble és com una llengua, i perdre’l vol dir ser més pobres globalment com a societat. La memòria, per la seva banda, és el coneixement acumulat de les persones d’aquests pobles. Un saber, sovint ancestral, que ens reconnecta amb les feines al camp, amb el bosc, amb els oficis i amb els rituals festius, i també amb els conflictes i els debats comunitaris que cerquen solucions viables a problemes compartits. Són objectes però, sobretot, històries de vida, relacions i paisatges naturals. I, finalment, la imaginació és la capacitat que ens permet actualitzar permanentment aquesta memòria i ampliar la nostra perspectiva cultural de la vida. Artistes i científics són persones imaginatives, que veuen el mateix que la resta, però que es pregunten coses diferents».

Es calcula que al Camp de Tarragona hi ha 58 municipis deshabitats. ‘Pobles mudats’ convida a fer la reflexió sobre què cal fer amb ells: rehabilitar-los, tornar-hi, donar-los una vida diferent... Quina és la teva opinió al respecte?

«Els veig com una gran oportunitat per a aquest exercici d’imaginació. De fet, hem estat treballant amb l’Institut Ramon Muntaner, que va liderar la recerca sobre aquests pobles, amb Còdol Educació i amb l’àrea d’educació i noves tecnologies de la URV, per impulsar una proposta que es diu El joc dels pobles imaginats. És un joc online, a partir de les dades recollides sobre aquests nuclis, que proposa als joves fer aquest exercici de participació i d’imaginació. Què hi veus aquí? Què hi faries? Què caldria per fer interessant aquest lloc de nou, per viure-hi? Aquí també són interessants les preguntes i mirades des de les arts i la ciència, perquè permeten sortir de la lògica imperant que condemna aquests nuclis, prejutjant la seva inutilitat per a la vida contemporània».

Perdre aquests pobles implica que la identitat del nostre territori es vagi perdent també?

«Sí, per a mi cada poble és una representació a petita escala de la societat. I en cada cas hi ha matisos, saber o maneres de fer, de dir, de pensar, que són úniques i excepcionals. Ho hem estat veient amb les variants dialectals, de vegades presents dins dels mateixos pobles. També en les formes d’organitzar-se col·lectivament per fer front a situacions complicades. I, per descomptat, també com a models culturals de conflicte i enfrontaments entre poders». 

Què més perdem, quan un poble és abandonat?

«Tot això que parlàvem, cada vivència individual i totes les maneres de relació entre elles. Aquest teixit vital és diferent en cada comunitat, i té a veure amb la relació entre les persones i amb una natura que és única en cada context. Els científics parlen d’ecologia cultural com les maneres que cada comunitat troba per adaptar-se a les exigències del paisatge i la natura. És el que configura la resiliència, aquesta capacitat de què tant es parla avui. Si el que estem buscant són ciutats resilients, convindria veure què passava als pobles i entendre que perdre’ls és anar enrere en aquesta recerca. No estic parlant de tornar tots a la vida de poble, però sí d’entendre que no hi haurà smart cities sense pobles vius. La interdependència és absoluta, i no podem seguir entenent el territori com a unitats fragmentades».

Ets directora del Museu Terra de l’Espluga de Francolí, que fins al 2024 es deia Museu de la Vida Rural. Per què aquest canvi de nom?

«Ha estat un procés llarg, fonamentat en moltes converses i recerques. Amb la cooperativa Corremarges vam fer una recerca etnobotànica per conèixer aquesta relació entre les persones i l’entorn natural a l’Espluga de Francolí i a la Conca de Barberà. Ens semblava que era un coneixement no present al Museu, encara viu i molt rellevant. D’aquí se’n va derivar una constatació del vincle que encara hi ha amb la terra i que defineix clarament el concepte de vida rural per a molts dels veïns i veïnes. Els dos últims anys també hem estat treballant de manera activa i participada amb les dones, preguntant-los què era per a elles aquesta ruralitat i com la vivien. Aquí apareixia l’altre concepte important, que és el de les cures, el de la preservació de la vida de les espècies humanes, animals o vegetals. I la suma d’aquestes dues perspectives contemporànies de la ruralitat ens portava a posar en relleu la terra com a factor a reivindicar. La titularitat de la terra per a qui la treballi, la regeneració d’aquest sol, el territori que cal reequilibrar, el planeta que cal cuidar».

El fons del museu és, sobretot, patrimoni rural. Quin valor té tot aquest patrimoni per a la societat del 2024? 

«Fins a la industrialització del camp, el món rural ens parla de qüestions que avui tornem a posar sobre la taula, com l’alimentació de proximitat i de temporada, l’ús de materials orgànics, el benestar lligat a la natura i els seus cicles, la duresa de les condicions naturals extremes, la gestió de l’aigua, el reaprofitament constant dels objectes, la festa com a espai de participació, el suport comunal o les maneres de comunicar efectivament les notícies».

Al museu esteu molt implicats en el repte de la sostenibilitat. Per què heu incorporat aquest concepte en el vostre discurs i de quina manera el treballeu?

«Tots els temes anteriors són a l’agenda 2030 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. Hi ha una tendència internacional liderada per la UNESCO que reivindica el rol central que la cultura està jugant i haurà de jugar en la cerca de solucions i en la innovació necessària per fer sostenible el que ja no ho és, les nostres societats. Es tracta de vincular, com deia al principi, cultura com a memòria acumulada i llenguatges artístics i científics com a detonants de la transformació. Patrimoni i creativitat, ciència i art, natura i cultura, poble i ciutat, tots aquests dualismes hauran de ser superats si volem trobar alternatives viables. Els museus tenim la responsabilitat de ser detonants d’aquests debats fonamentats en el rigor i el coneixement que preservem». 

També heu incorporat la perspectiva de gènere (penso, per exemple, en l’exposició 'Tros de dona'). Era un tema pendent?

«Totalment, és un aprenentatge de les situacions de desigualtat que imperen encara en els nostres entorns, tant rurals com urbans. Però, sobretot, és una descoberta meravellosa de tot el que ens estàvem perdent a l’hora de fonamentar aquesta transformació cultural que necessitem. Si algú en sap de cures, de resiliència, de sororitat, de respostes imaginatives a problemes globals, són les dones. L’exposició Tros de dona va ser una experiència impressionant, que ha derivat en un llibre, en una exposició, en moltes converses i espais artístics comunitaris, i que acabarà el 2025 amb la presentació final del Diari de Tros, que recull les veus de totes elles». 

Precisament les exposicions temporals són un dels grans eixos del nou museu, i també un aparador per a creadors, investigadors i artistes. Com les plantegeu?

«Les exposicions ens han servit de laboratori per pensar temes que eren presents en les converses. Vam començar a produir-les nosaltres després de molts anys d’acollir propostes de col·laboradors i artistes. Ho vam fer, primer, amb el Plàstic, i després vam seguir amb el Foc, amb les Generacions de joves que tornen i amb les Dones. En aquests casos, la recerca i la creació sempre és compartida entre l’equip del museu, Còdol Educació i les expertes o experts de cada tema. Proposem combinar el fons etnològic amb els llenguatges artístics i la mirada científica sobre els temes, cercant les múltiples lectures i possibilitats, i generant espais participatius i sensorials, però, sobretot, educatius. Que desvetllin interès per seguir sabent, que generin més preguntes que respostes. Seguim acollint exposicions d’art contemporani, sobretot a l’estiu, que sempre són vinculades a la relació amb la terra i la natura».

I, tot plegat, s’articula al voltant del concepte de ruralitat. Com l’enteneu i quin paper penseu que ha de tenir el món rural (o, més ben dit, la ruralitat) en la Catalunya contemporània?

«Ha de tenir veu i vot en les decisions polítiques de Catalunya. Els pobles i la gent que hi viu gestiona el 70% del territori. L’agenda rural i l’estatut del món rural suposen avenços importants en aquest sentit. Estem aportant la reivindicació de la inversió en cultura, perquè és un dels ingredients bàsics per donar vida als pobles i reinventar la ruralitat, per empoderar les persones que fan l’opció de ser-hi i per generar noves formes de treball per als joves. Les ruralitats són una alternativa interessant per a la Catalunya de 2050, però hem de ser imaginatius i exigir la garantia dels drets fonamentals per a tothom que faci aquesta aposta».