Mayte Martín: «Les cançons que formen part de ‘Tatuajes’ són himnes que porto enganxats a l’ànima»

Els tatuatges queden gravats en la nostra pell per sempre més. Dedueixo que el títol d’aquest treball fa referència a aquest quedar-se impregnat.

«Sí, es diu així perquè inclou cançons que, quan les escoltes, se’t queden enganxades a l’ànima. I aquests tatuatges no són només meus: aquesta sensació l’ha tingut tothom que les ha escoltat. No hi ha ningú que hagi oblidat Gracias a la vida després de sentir-la per primera vegada. I amb la resta de cançons passa igual, perquè totes són icòniques».

Cantes temes com Lucía, Ne me quitte pas o El breve espacio que no está. Durant el concert deus viure moments de molta emoció i també la deus percebre en el públic.

«I tant, perquè són himnes. Durant el concert sento que formo part del públic, perquè en realitat és una celebració, un moment en què compartim la nostra memòria emocional. Al final, el més important no soc jo, ni tan sols el públic, sinó el llegat que ens han deixat els grans autors».

Has plantejat el concert amb format de quartet, acompanyada de Nelsa Baró al piano, Guillermo Prats al contrabaix i Vicens Soler a la bateria. Era l’embolcall perfecte?

«Sí. Volia era crear una sensació d’intimitat, gairebé com si forméssim part d’un ritual sagrat, i ells són els músics que necessitava per a aconseguir-ho. Però també els he escollit per motius personals: volia fer aquest viatge amb ells perquè fa molts anys que treballem junts i compartim molt de respecte i estima, i em venia molt de gust envoltar-me d’aquestes sensacions. Ho necessitava molt».

Fa l’efecte que amb Tatuajes t’has fet un regal, una cosa que tenies moltes ganes de fer.

«Feia molt de temps que ho tenia pensat. Són coses que vas desant al calaixet de les idees, esperant que arribi el moment per fer-les realitat. I ara, pel meu moment vital i professional, era el moment».

Com ha sigut l’exercici de passar pel teu sedàs cançons que hem escoltat tantes vegades i tenim tan associades a les veus dels seus intèrprets?

«En realitat no buscava res. Quan escoltes aquestes cançons que has sentit tota la vida, et poses a cantar-les, i ja està. Tot i això, cada vegada que les canto, de manera inconscient, van agafant una mica més de matís respecte a l’original. Però no és premeditat ni buscat, passa de manera involuntària».

Veient la tria, s’entén per què les vols cantar, perquè efectivament són himnes, però el conjunt és molt divers, oi?

«La selecció és totalment eclèctica. Les he escollit perquè penso que les hem de reivindicar, i també perquè vull que siguin conegudes per la gent jove, això és important. I, com que en el fons no tinc cap limitació pel que fa al gènere de les cançons, ni quan les escolto ni quan les canto, Tatuajes acaba sent un grup format per dotze micromons que conviuen en una sola obra. El fil conductor és l’emoció, però quan les canto tinc la sensació que amb cada tema comença i acaba el concert, he d’anar entrant i sortint del món en què em capbusso amb cadascuna».