Ramon Gener: «Em fascina que un piano serveixi per fer entendre que la vida és una altra cosa»

El piano d’aquesta novel·la és una peça que tu compres en una botiga a Barcelona. Què vas veure en aquell instrument que et va cridar tant l’atenció?

El llibre comença dient precisament això: En el precís moment en què va veure el piano per primera vegada, va saber amb total i absoluta certesa que havia de ser aquell. Buscava un so. Un piano d’abans, un Steinweg. Si tingués una màquina del temps, no se m’acudiria mai anar al futur, aniria al passat, a conèixer els meus herois. Amb el piano passa el mateix, buscava aquesta transcendència amb el passat. Per això havia de ser aquell, tot i que estigués destrossat.

I tot i no saber quin so faria, un cop restaurat.

L’intuïa. Sabia que, una vegada restaurat, tindria el so que jo somiava.

I te l’emportes a casa. Treus la taula del menjador, que és el més important que tots tenim, i el poses al seu lloc. Això ho faran, també, els anteriors amos del piano.

Sí, aquesta cosa de treure la taula del menjador és perquè un piano sempre és el centre de l’univers. En qualsevol casa on n’hi hagi un, tot gira al seu voltant. Encara que no el sàpigues tocar. Encara que l’hagis heretat de l’àvia. És igual, està allà al mig i no es pot desar. És testimoni de tot, i això m’encanta.

Quan te’l mires bé, hi trobes dues coses, que són el desencadenant de la novel·la.

Sí, primer hi veig el número de sèrie, tot i que estava repintat deu mil vegades, i entenc que aquella antiguitat va ser fabricada el 1915, durant la Primera Guerra Mundial. La segona cosa que trobo em permet estirar un fil i descobrir cent anys d’història.

Així és com un piano, que és una peça pesadíssima, que no es pot moure amb facilitat, origina una sèrie d’aventures per diversos països. És com el cor d’una gran història.

Cert, el piano com a sol o centre orbital. Passarà per Alemanya, Anglaterra, Polònia i Barcelona, però mentre està en cadascun d’aquests llocs, condiciona la vida de tothom que està al seu voltant. Això m’encanta, aquesta idea del piano com a centre de tot, gairebé com a redemptor, com a confessor.

La idea de fons de la història és que la música ens salva, com una àncora. Mentre hi hagi música…

Sense música no existeix la vida. Aquesta és, sobretot, una història de redempció, d’entendre que les coses són transcendents, que no passen perquè sí. I que la música no és només per entretenir, sinó que té un sentit més enllà del que es veu a primera vista. Em fascina que un moble pugui fer entendre a tot un seguit de gent que viu al seu voltant que la vida és tota una altra cosa. Per això jo soc tan friqui explicant aquestes coses: és que me les crec, no és impostura. M’agrada buscar la veritat, intentar trobar les coses que no es poden embolicar. I, tot això, és el piano.

També hi veig un homenatge als professors de música.

Sí, i els dos professors que apareixen, al final són la mateixa persona, una còpia l’un de l’altre. Jo vaig tenir la sort de tenir molt bons professors. Penso especialment en Victoria de los Ángeles, i en tot el que ella em va ensenyar, potser sense saber-ho. M’explicava històries i em feia llegir llibres, i em deia que tot allò també era important. Llavors jo no era capaç d’entendre que tenia un sentit, però ho feia amb tota la il·lusió del món, perquè intuïa que en allò hi havia tota la veritat. I, sense saber-ho, vaig anar aprenent un munt de coses. És aquesta idea de Machado: En los términos del arte, lo único que queda es lo que das. Si tens alguna cosa, dona-la, perquè si no, es perdrà. Els mestres són tant, tant importants…

La novel·la té una història central, però està farcida de moments emocionants. Penso en el moment en què el mestre de música s’asseu amb un infant a cada banda per tocar per primera vegada un piano que està per estrenar. Hi ha molt de ritual, també, en això.

M’agrada molt això del ritual, que quan passi alguna cosa important es pugui aturar el temps perquè romangui, que no sigui que ha passat i ja està. Amb aquesta història vaig arribar on vaig arribar, hi ha coses que no les vaig poder esbrinar, però el que és realment important és que el que és veritat i el que no ho és esdevenen versemblants, transcendentals. I per això m’encanta aquesta idea del ritual, de què tot tingui una parafernàlia. Això d’escriure aquesta història comença quan m’adono que el meu piano ja no és el meu piano, i que de fet no ho ha sigut mai. El tinc a casa, però la seva història està explicant la història de tothom.

També és una novel·la tremendament musical. No podíem esperar-ne menys, venint de tu. És com si poguéssim escoltar el relat.

Com seria, si no? Estem escrivint una història d’un instrument que fa música, i que tothom que té al seu voltant ha viscut amb música. O que han descobert la música i es transformen completament. Aquesta idea que la música et pugui transformar és el que em mou: la música no és perquè sí. De fet, res no és perquè sí. Jo faig aquesta màgia que l’instrument et demana tocar el Nocturn de Chopin, però en tot això hi ha una miqueta de cert, perquè aquell home volia que aquesta música quedés. I, de fet, ha quedat, i tothom que l’escolta hi troba alguna cosa. I això em fa il·lusió.

Al final del llibre, expliques que has deixat escrit on vols que vagi a parar el piano. Tens molt clar el seu destí.

Sí, quan m’adono que el meu piano ja no és el meu piano, penso que es mereix un altre tipus de futur, de nova vida. Per això faig testament i explico el que vull que passi amb ell. I per això també he escrit el llibre. Les últimes paraules són Verba volant, scripta manent (Les paraules se les emporta el vent, el que està escrit, roman). Ara està escrit, negre sobre blanc. Tothom coneix la història del piano i el que ha de passar amb ell. Ara, només espero que passi [riu].