Alèxia Pascual: «És el moment de treballar en el món del teatre musical, és el que sempre he somiat»

Ballarina, cantant, actriu, finalista de la segona edició d’Eufòria i, ara, la protagonista de l’últim Mar i Cel. Tot això amb només 22 anys.

«És que ni jo en soc conscient. Crec que d'aquí a molts anys, quan miri enrere, diré: "ostres, déu-n’hi-do". Però com que ara ho estic vivint i estic picant pedra perquè tot això passi, crec que no soc prou conscient de la magnitud».

Tot això comporta anys de formació i també de sacrificis.

«Penso que això no es pot aconseguir si no hi ha un sacrifici. Jo ja ho he interioritzat i no sento que estigui sacrificant res, però hi va haver una època, sobretot al batxillerat, on només tenia una prioritat».

«Jo no anava de festa amb els meus amics, els caps de setmana eren per estudiar, perquè així entre setmana podia anar a fer classes de dansa i cant. Un cop vaig entrar a l’Institut del Teatre, feia de 9 a 10 hores de classe al dia. Per tant, sí que potser és un sacrifici, però també és una vocació».

Encara hi continues a l’Institut del Teatre?

«Sí, però ja em queda poc. Vaig haver de parar a la meitat de quart per Eufòria i ara, aquest mig curs que em queda, me l’estic traient a poc a poc. M’ho compagino com puc i, en aquests casos, l’Institut és molt poc flexible i penso que no hauria de ser així. Ells consideren que hi ha uns aprenentatges que no has fet i en això pots estar-hi d’acord o no, perquè tu al final vas allà per poder ser actriu. Si estàs treballant d’actriu, el que haurien de fer és posar-te les facilitats per poder-ho acabar».

Entenc que vas parar d’estudiar perquè Eufòria exigia un gran compromís.

«Sí. Vaig deixar d’estudiar perquè Eufòria requeria dedicar-hi tota la setmana. El més admirable del programa és que fas tota la preparació de la gala en quatre dies. Havies d’estudiar la teva cançó, la coreografia i els cors dels teus companys i, a més, hi havia hores del dia que te les havies de guardar per gravar les coses que sortien durant la gala. Llavors comportava una dedicació absoluta».

Fa poc més d’un any del teu pas per Eufòria. Amb quina perspectiva ho veus ara?

«Si tornés un any enrere, ho tornaria a fer, perquè crec que m’ha donat un gran aprenentatge. Però ara, avui dia, no hi tornaria perquè els nervis i la pressió em van afectar molt. Al final, no és només fer la part artística, sinó tot el que comporta estar en un concurs d’aquest caire: la tensió, els nervis, saber que d’un dia per l’altre es podia acabar, sortir en horari de màxima audiència a la televisió...».

«Ara no tornaria a passar per una experiència com aquesta, però si pogués tornar enrere ho tornaria a fer, perquè ha sigut un màster en gestió artística i, sobretot, en gestió personal».

A més, també hi ha una exposició pública.

«Clar, el fet d’entrar a Eufòria comporta que, del dia a la nit, tothom et conegui. És veritat que no és a escala estatal, però per una noia que no que era reconeguda públicament, és fort. És una evolució molt gran en molt poc temps i en un any t’has d’acostumar a una exigència que cada vegada és més gran».

Per tant, ja sigui per exigència o per il·lusió, continues picant pedra.

«Exacte. A més, jo soc una persona molt autoexigent i el meu nivell de perfeccionisme cada vegada ha anat incrementant més. Llavors arribes a un punt que creus que mai res del que estàs fent és suficient, i això és molt perillós. Jo crec que és necessari trobar l’equilibri entre ser humil i confiar en la feina que fas».

Com vas afrontar el procés post-Eufòria?

«Crec que ara començo a gaudir de tota l’experiència. L'endemà de fer el concert d’Eufòria al Palau Sent Jordi vaig començar a treballar al Teatre Condal. Vaig lligar això amb quatre mesos de funcions. A més jo m’ho gestiono tot. En cap moment he tingut un mànager, jo he fet els meus contractes, les meves factures, ho he fet tot».

«Quan vaig acabar del teatre, al novembre, vaig tenir un buit bastant gran i em sentia perduda. Però clar, per una altra banda sabia que hi havia el càsting de Mar i Cel i això em turmentava perquè pensava: "em faria tanta il·lusió fer això". Realment Eufòria va ser un gran pas en la meva carrera, però jo he estudiat per fer teatre musical».

Com va ser el procés de càsting?

«Primer vaig presentar un vídeo i cap a finals de gener ens van convocar per fer la primera fase de càsting. Tot i que des de Dagoll Dagom ens van cuidar molt, no deixa de ser un càsting. Això va fer que tingués uns nervis extra perquè càstings n'he fet molts, però per mi era el de la meva vida, fer teatre musical és el que jo sempre he somiat». 

«Tot i sentir que hi havia fases que m'havien anat millor o pitjor, vaig arribar al càsting final, que va durar sis hores. Ens van maquillar, vestir, pentinar, tot. Jo em vaig veure amb el personatge».

Com va ser el càsting final?

«Érem tres noies i, a més, eren dues persones molt importants per mi, no vaig arribar a la final amb dues desconegudes. Un era la meva companya de pis, amb la que fa quatre anys que visc, però de vegades la vida et porta per aquest camí i les dues ens estàvem preparant per al càsting de la nostra vida i ens havíem d'enfrontar quan som com germanes quasi». 

«L'altra noia havia estat amb mi a Eufòria i ens tornàvem a enfrontar en una cosa que era molt important per a les dues. Llavors va ser un càsting molt complicat per això, perquè la situació era complicada».

«Al final va ser un sí i evidentment va ser una de les millors notícies que m'han donat mai, però han sigut uns mesos difícils perquè al final una preparació de càsting ja no és només l'estudi, sinó que són tots els dies que passes amb els nervis i el neguit de saber com anirà».

Com és la preparació d’un càsting com aquest?

«Et donen un material que t'has d'aprendre. Llavors jo intento preparar-me com si anés a fer el personatge. Primer fas un treball de camp. És a dir, investigues la història, els antecedents del personatge i, quan tens tot això, llavors estudies el material i assages. També vaig demanar a amics meus que m'ajudessin a preparar-me, que ho veiessin des de fora. Jo m’ho vaig prendre com si ja estigués al musical i m'ho hagués de preparar. Realment el primer treball gros del personatge és es fa durant el càsting».

A sobre, tu tenies el càsting a casa.

Sí (riu). Era molt graciós perquè al pis som tres i la companya que no es presentava caminava pel passadís de casa i hi ha vídeos on se'n sent a les dues a les nostres habitacions cantant Mar i Cel, però cadascuna una cançó diferent. Allò era una olla de grills. Al final hi ha molt bon rotllo i ens estimem moltíssim, però no hi deixava d’haver un punt de tensió on jo pensava: "ella està assajant i jo no he assajat, potser jo també ho hauria d’estar fent". No era arribar a casa i oblidar-me del càsting, sinó que el tenia a casa. I clar, això va durar quatre mesos.

I com vas rebre la notícia?

«Portava un parell de setmanes esperant la notícia i em va trucar l'Anna Rosa Cisquella dient-me que els hi faria molta il·lusió comptar amb mi per a l'elenc. Realment, quan em van trucar, jo estava a casa meva i va ser la cosa més natural del món. Jo havia acabat de dinar, estava rentant els plats i em van trucar i en el primer moment vaig tenir uns minuts de xoc. Vaig pensar: "fa molts dies que espero aquesta notícia i això acaba de passar, que no em desperti ara i sigui una mentida o un somni o que no canviïn d'opinió", no m’ho acabava de creure».

«Estic molt contenta perquè a més a la meva companya de pis també la van agafar per un altre personatge, així que estarem les dues juntes, tornarem a tenir Mar i Cel a casa i serà una immersió increïble. Realment és un somni estar fent això».

I ara què?

«Fins al juliol no comencem assajos. L’11, 12 i 13 de juliol fem un espectacle al Teatre Grec que és 'La gran nit de Dagoll Dagom' i quan això acabi començarem ja els assajos de Mar i Cel i empalmem fins que duri». 

Quin és el teu gran repte dins del musical?

«Realment estic molt il·lusionada, però també crec que el meu gran repte és treure-li ferro. Al final és el personatge principal i a mi m’han conegut per un programa de televisió, així que penso que potser la gent anirà al teatre jutjant una mica més del normal. La gent no ho sap, perquè només m’han vist a Eufòria, però fa molts anys que estudio teatre, he estat fent una comèdia al Condal i realment a l'Institut de Teatre la formació que reps és molt bona».

«Evidentment que he d'estudiar i m'he de preparar, però sé que puc fer-ho. També tinc una mena de sentiment de què és el meu moment: he acabat quatre anys de formació a l’Institut de Teatre, ja representa que és el moment d'entrar-me al món laboral. A més, ara l'onada d'Eufòria es relaxa una mica i sento que és aquest el moment de començar a treballar en el món del teatre musical, és el que sempre he somiat».

«A banda de la part artística, un altre repte molt gran és que seran set funcions a la setmana i de moment no hi ha substituta. Per tant, tothom que vagi a veure Mar i Cel em veurà a mi. Això vol dir que m'he de cuidar molt i, si ho penso, realment és com ser atleta i anar a fer unes olimpíades. Ja m’estic començant a preparar físicament, anant al gimnàs, i vocalment, fent entrenaments cada dia, perquè he d'estar molt forta i molt preparada».

A part de la preparació física i vocal, també has d'estar molt preparada mentalment.

«Jo li dono un valor extrem a la psicologia. Crec que cuidar la salut mental és essencial per a la meva feina i per a mi com a persona. A mi em van trucar per donar-me la notícia i jo dues hores més tard vaig trucar al meu psicòleg i li vaig dir: "dona'm hora", tenint en compte que m’acabaven de donar la millor notícia de la meva vida, però és que és bàsic i essencial cuidar la salut mental».

«De fet, crec que serà una de les coses que més hauré de cuidar durant l’etapa de Mar i Cel perquè el cos s'ha d'enfrontar a uns nivells de nervis i de pressió extrems, i tu ho has de saber transformar en una cosa positiva, perquè el pitjor enemic d'una actriu són les tensions i els bloquejos».

«Per tant, al final, el més important és la connexió directa amb les emocions perquè si hi ha alguna cosa que no em permet estar connectada amb mi mateixa, no podré estar present en l’aquí i en l’ara del personatge. Llavors crec que la gestió emocional i psicològica de tot plegat és la primera feina i la més bàsica que he de fer per poder afrontar un repte així». 

La preparació del personatge doncs també és molt important.

«Exacte. Mar i Cel és una obra on el personatge passa per llocs molt profunds i complicats. És una obra on el conflicte arriba al punt de vida o mort i parlem de conflictes molt grans i, en aquest cas, és una tragèdia. La meva feina com a actriu és viure i connectar amb aquestes emocions. Per tant, connectaré cada dia amb el suïcidi, amb el conflicte amorós a un nivell extrem i amb el conflicte amb la meva família. És una feina emocional immensa i és esgotador. De fet, l’Ana San Martín, l’última actriu que va fer de Blanca a Mar i Cel, explicava en entrevistes que ara no tornaria a fer Mar i Cel, però no perquè no l'hagués gaudit, sinó perquè emocionalment és esgotador».

Suposo que la formació que has rebut t'ajuda a saber connectar d’aquesta manera amb el personatge.

«Crec que la formació és la clau de tot. Hi ha moltes vegades que m'han dit: "pensa que això és una onada que puja i que baixa", i és veritat, però penso que l'onada s'acaba abans si no estàs format. Si un dia no puc estar al Teatre Victòria, la formació em permetrà estar en una aula d'una escola fent classes. A més, el més fàcil és que, del dia a la nit et creguis que ets el rei del mambo, almenys en el meu cas, que ha estat exposat públicament. Però penso que haver-te format t'haurà donat una humilitat i una filosofia del treball que farà que valoris el que tens».

«Crec que la paraula que busco és humilitat. Humilitat per dir que, ara mateix, jo sé que estic en un lloc molt privilegiat i que, per tant, ho he de gaudir i pensar que si algun dia no el tinc, sé que me n'aniré a un altre lloc que potser no té tant prestigi, però seré igual de feliç».

«Al final, soc una jove igual que una altra que, per sort, està treballant del que li agrada. Jo ara estic fent feines en les quals dono el màxim de mi perquè valoro les oportunitats que tinc i crec que la base d'això és haver-te format. La formació m’ha donat la consciència de l’esforç i de saber que ningú m'hagi regalat res».