Tony Montana: «El millor és quan el públic torna a ser el nen que creu que tot és possible»

Fa més de vint anys que et dediques a fer màgia i has fet més d’un miler d’espectacles. Com va començar tota aquesta història?

«Doncs una mica per casualitat. Tenia dinou anys i estava estudiant actuació a l’Escola Nacional d’Art Dramàtic de Buenos Aires. El meu millor amic, que era mag, em va convidar a sopar amb el seu mestre, Guillermo Murillo. En aquella època jo feia treballs de fusteria, i ell necessitava un tancament per casa seva. Em vaig oferir a fer la feina i, a canvi, ell em va fer les meves primeres classes de màgia. Vaig pensar que, potser, algun dia em servirien per a alguna cosa, i allò va acabar sent la meva professió».

En quin moment vas sentir que la màgia t’havia atrapat i que, definitivament, series mag i no actor?

«En aquella època era més fàcil muntar un xou sol que buscant altres companys per fer una obra. Em va semblar que fer de mag seria la manera més directa d’actuar davant del públic. Però tota la vida he sentit, i encara ho sento, que soc un actor fent de mag. Respecto molt la màgia i les persones que la fan, però jo primer era actor. Suposo que és per això que dono tanta importància al que explico: és un vici d’actor».

Practiques, entre altres, el mentalisme i també la màgia de prop. Amb quina especialitat t’ho passes més bé?

«A l’Argentina, que és on vaig començar, es fa sobretot màgia de sala. És a dir, amb el mag dret al mig de la sala. A Espanya hi ha molta tradició de fer màgia de prop, una tradició que ve de Tamariz. Quan arribo aquí, ara fa deu anys, començo fent màgia de sala, però un amic em convida a fer un espectacle de mentalisme de prop, en un format que consisteix a fer un espectacle per a dotze persones en una habitació d’hotel. Va ser la primera vegada que em vaig asseure en una taula per fer màgia. Això és també el que faré aquesta setmana a la Canonja, amb un aforament una mica més gran. I m’agrada molt, perquè se sent molt la proximitat amb el públic».

Quan actues, hi ha un moment en què sents que ja has enganxat al públic? Com ho notes?

«Jo em presento sempre com l’antiheroi. La gent acostuma a tenir por de participar, els fa vergonya, així que el primer que faig és explicar que el més ridícul soc jo. Llavors, el públic es relaxa i sent que pot riure i compartir una estona bonica amb mi. Aquest és el millor moment, quan s’obliden que estan veient un espectacle i tornen a ser aquells nens que creuen que tot és possible».

Internet i les xarxes socials fan més difícil que creguem en la màgia…

«A mi m’entristeix veure que hi ha gent que hi explica els trucs. És com ensenyar els fils d’un titella. Tothom sap que hi són, però si el titellaire es preocupa d’explicar una bona història, arriba un moment que no els veus. Això és la màgia. No és el que jo estic fent en aquest moment, sinó el que la persona vol creure. Aquí és on neix el mite».

A més d’actuar arreu del món, també ets professor i ensenyes altres persones a fer de mags. Què creus que ha de tenir, una persona, per ser un gran il·lusionista?

«El primer de tot és respecte per la professió. Saber el que tenim a les mans, i respectar-ho. Els secrets no són per anar-los explicant, sinó per compartir-los de manera bonica amb la gent. Després, i això ja és una cosa més personal, a mi m’agraden molt els mags que, quan els vaig a veure, no m’importa el que fan, sinó com ho fan. Aquesta és una qüestió en la qual insisteixo molt quan faig de mestre: el que faràs no és tan important com la manera què ho faràs, perquè és clau perquè la gent t’acompanyi en el viatge cap a aquella il·lusió. És llavors quan passes de ser algú que fa trucs a ser un mag. Aquesta és la meva filosofia, segurament perquè vinc del teatre».