Alba Bresolí: «Pot ser que un curt sigui el més transcendental que veuràs a la vida»

Aquest any s’ha batut el rècord de candidatures: prop de 1500. Com heu fet la selecció per destriar els 46 curts que es projectaran durant el festival?

«El primer que buscàvem era un mínim de qualitat i que el curtmetratge ens enganxés, que ens emocionés. Després, des de la direcció artística, m’interessava que les pel·lícules fossin properes al poble de Vila-seca, però que a la vegada ens obrissin nous horitzons i ens mostressin altres realitats. A més, com que som en un moment tan fosc de la nostra història, volíem que els treballs fossin una celebració de la vida, del cinema i de la nostra identitat. Finalment, també hem buscat l’equilibri entre el nostre cinema (hi ha 17 curts catalans i espanyols) i el més representatiu del cinema emergent internacional».

Hi ha temàtiques predominants?

«Una de les grans notícies del FICVI d’enguany és que més de la meitat dels curts són dirigits per dones. Això fa que es parli molt de relacions humanes, de migracions, de família, d’amor… D’altra banda, en la secció de documentals es parla molt de sectors invisibilitzats, com les persones grans o migrades. Els documentals tenen aquest punt de vista més social, que ens mostra les realitats del món contemporani».

Precisament la introducció del gènere documental és una novetat del FICVI. Per què heu fet aquesta aposta?

«Per començar, l’organització del Festival, que és Paral·lel 40, també forma part de DocsBarcelona. A més, jo soc cineasta documental i m’interessava molt incloure aquesta categoria, que està creixent tant. D’altra banda, ens hem trobat amb una tendència molt interessant, i és que hi ha molts docuficcions. Som en un moment en què els gèneres transiten per unir-se: hi ha animacions que són documentals, ficcions que són animacions i documentals que són ficcions. En aquest sentit, també tenim una altra novetat, i és que hem decidit agrupar els curts en sessions temàtiques que inclouen animació, documental i ficció. D’aquesta manera, l’espectador farà un viatge per temes com l’amor, les migracions o fer-se gran, a través de curtmetratges que li ofereixen perspectives diferents».

També heu fet canvis en la secció InSitu.

«Amb l’InSitu volem donar importància al potencial que té Vila-seca, i per això demanem que es faci un retrat del poble des d’una persona, un grup… Enregistrar, des de l’autoria personal, el que és Vila-seca. A mi, com a directora artística, em sembla molt important que les generacions més joves generin arxiu. I, a més, fer-ho donant importància al cinema documental. El present és cada vegada més ràpid, per això és important ensenyar a través del cinema qüestions com el patrimoni, la gent o la tradició».

L’equip que enguany dirigeix el festival (i que està format íntegrament per dones) és nou. De quina manera heu assumit aquesta direcció i quins són els vostres objectius?

«Volem fer-ho tot amb molta cura i dedicació. I fer-ho per a la gent d’aquí, a la vegada que afrontem el gran repte de ser un festival internacional. La nostra idea és que cada cop ens puguem internacionalitzar més, fer col·laboracions i tenir més representació en altres festivals. Pel que fa a les dones, potser, de manera natural, els hem acabat donant protagonisme. El Premi Honorífic, per exemple, és per a Marta Balletbò-Coll, que és una directora, productora, guionista i escriptora a qui no se li ha fet el reconeixement que havia de tenir, potser perquè no és un home».

Els curtmetratges són un gènere que cal reivindicar?

«Sí, se sol pensar que el curt és el germà pobre del llarg, però això no és cert. Els curts tenen vida per si mateixos, a més d’oferir més llibertat de creació, perquè es triga menys temps a produir-los. A la vegada, poden ser el més transcendental que veuràs a la vida. A més, el curt disposa d’una llibertat d’expressió que sovint el llarg no té, perquè ha de passar molts filtres, de producció i distribució. Aquesta llibertat que té el curt la veureu en la programació d’enguany.