Joan Reig: «‘Marinera’ és un poema sobre aquella enyorança que et queda al cap del temps»

Marinera es podrà escoltar avui dimecres, a les 12 del migdia, a Constantí Ràdio. Explica-me’n la història.

«El punt de partida és un poema que vaig escriure, dedicat a la meva mare, la Rosita de cal Marinera. A l’anterior espectacle, Bagatzem, el recitava sense acompanyament, i ara he decidit convertir-lo en cançó. És un poema d’enyorança, però d’aquella enyorança que es té amb el temps, un cop superat el dolor de la pèrdua».

Com volies que sonés, una peça tan especial com aquesta?

«Amb aquesta cançó he fet una cosa que m’agrada molt, que és provar coses diferents. Amb Els Pets no ho podem fer, perquè el productor ja acostuma a tenir la seva visió, o la té el Joan-Pau Chaves, que és el director musical, o el Lluís, que sempre ho té molt clar. Aquí, he fet com Dylan, provant amb un 3x4, amb un ritme de blues, amb una balada, amb un rock… I, al final, encara que em va costar trobar-la, he fet una cançó lenta, una mica swingada, però també amb un rollo molt nostre, molt mediterrani».

Aquest divendres ja serà a totes les plataformes i l’estrenaràs en directe en un concert al Casino de Constantí, que també és l’inici d’una petita gira titulada 'Litúrgia del Rock’n’Roll'. Per què en dius així?

«És el títol d’una cançó del meu últim disc, que parlava de la gent de la meva generació que es va acabar enganxant a l’heroïna per una mena de mística relacionada amb el rock i les seves estrelles. Però també m’agrada perquè penso que un concert no deixa de ser també una litúrgia, amb un orador que busca crear ambients, fem que la gent s’hi trobi bé, que s’emocioni, plori, es pixi de riure o s’acabi aixecant de la cadira».

Fer de músic solista, en paral·lel als Pets, et permet fer coses que potser no faries amb el grup.

«Ja fa molts anys que, anant amb Els Pets, vam crear Mesclat. El pop i el Rock’n’Roll m’agraden molt, però també soc molt fill de la cançó catalana. Amb Mesclat va ser la primera vegada que vaig pensar que podia aportar alguna cosa a aquell tipus de música des d’una perspectiva roquera, però a la vegada encomanant-me de patrons rítmics i de formes de la música tradicional. Després, amb Joan-Pau Chaves vam fer una mena de grup d’homenatge a la cançó catalana, però amb un llenguatge contemporani. Amb Refugi vam publicar un disc que es deia Vestits nous, i va ser la primera vegada que vagi sortir de darrere la bateria per posar-me a cantar. A partir d’aquí, com que ja havia trencat el gel, vaig començar a fer cançons que, si no quadraven amb el repertori més pop-rock d’Els Pets, me les guardava per a mi. Fins que un dia en vaig fer un disc».

Aquesta arrencada d’any et coincideix també amb l’estrena de la nova gira d’Els Pets, que comença l’1 de febrer. Fa dies que assageu, perquè tocareu quatre discos sencers. Com és això de recuperar cançons de fa trenta anys?

«Hi ha cançons que les tenim més recents, com el Bon dia, o Massa jove per fer-me gran, però n’hi ha d’altres, com Digue’m que m’estimes o Mosquits a l’aixeta, que fa molts anys que no les fem. Algunes les fem bastant clavades, però n’hi ha d’altres que els hem fet arranjaments nous, perquè també és més agraït a l’hora de tocar-les. Quan fas nous arranjaments a cançons que has tocat tota la vida, per a tu és com una cançó nova, i per al públic també, perquè sent els primers acords i pensa Hòstia, això què és? Llavors senten cantar el Lluís i diuen: Ah, clar, és aquella. Això és divertit i molt agraït».

Llavors, el que esteu fent aquests dies és tocar les cançons una vegada i una altra?

«Sí. Les hem de memoritzar. Pensa que un concert necessita una inèrcia, que tot flueixi, i això no és tan fàcil. A més, vam començar que teníem vint anys i ara ja passem dels seixanta. Hem d’estar en forma».