Jeroni, una estrella a la màgia culinària

S’ha menjat alguna vegada el compte del restaurant? Ha vist com el seu fill petit pren una copa i un puro?... A Les Moles, un coquetó restaurant d’Ulldecona ubicat en una antiga pedrera, qualsevol cosa pot passar a la taula. Jeroni Castells és l’artífex, el mag d’aquestes enganyifes culinàries –en castellà és moda anomenar-les trampantojo–. Però, no tan sols passen coses màgiques a la cuina: Carme, la seva dona, és la sommelier i no dubtarà un moment en sorprendre de la mateixa manera que ho fa Jeroni, però en format líquid. Un sake fabricat al Delta de l’Ebre pot acompanyar un plat i una cervesa artesana pot anar amb un altre. Però també pot menjar-se un trosset del Delta en un plat que reprodueix el sabor del mar o pots degustar un gelat de sardines. I és que si alguna cosa té el Jeroni és que la seva taula és un retrat de les Terres de l’Ebre, com a ell li agrada denominar, «de proximitat zero». És a dir, que des de les garrofes (a la porta del restaurant ens rep un bonic garrofer) fins a l’oli que surt de les oliveres mil·lenàries del poble són protagonistes dels seus plats.

Jeroni Castells va començar amb Les Moles a principis de la dècada dels noranta. Llavors no hagués imaginat, ni en el millor dels seus somnis, que la Michelin el guardonaria amb una de les seves estrelles. Ell sempre diu una frase que per moltes voltes que li dono no desxifro: «Hem arribat fins aquí perquè no sabíem que era impossible». La seva pretensió inicial era ser un restaurant, d’aquells de carns a la brasa, de referència a la comarca. Però, l’afició a la gastronomia de qualitat del seu pare (que era alcalde d’Ulldecona als setanta), el va anar apropant a la cuina d’altura. La cuina de Can Bosch, a Cambrils, va ser el lloc de l’enamorament amb els fogons creatius. El seu pare va demanar que el «nen» passés uns dies allà. La història es va repetir al Via Veneto i Hofman, a Barcelona, i també –una mica de rebot– a les cuines del gran Arzak. Jeroni anava aprenent. No tenia temps per llargs cursos, sinó que aprofitava els dies que tancava el restaurant per fer més quilòmetres que el Sevillano dels tallers de cuina de la Mariona Quadrada, a Reus, fins al de la Maria Cinta Ballerri, a Amposta.

El somni va arribar al 2013

El novembre del 2013 Jeroni va veure compensats tots els seus esforços amb el guardò de la guia Michelin. La notícia va provocar un esclat de felicitat pel restaurant, però també era conscient que s’havia «girat feina». Havia arribat el prestigi i el perdre el poc temps lliure. Altres guies ja havien anunciat feia temps que Jeroni tenia art. Des de llavors, l’aparcament està com algun dels seus plats: farcit i dinant al seu menjador un pot coincidir amb una família de Guadalajara o Sevilla, perquè ara allò és com el PortAventura del menjar. Sorprendre, crear, fer gaudir al comensal, fins i tot fer-li riure. La veritat és que si Jeroni no fos cuiner, podria ser pintor, escriptor o escultor perquè el seu cap és una ebullició de permanents idees creatives. Els seus menús canvien contínuament, perquè ell moriria si hagués de fer sempre els mateixos plats. Geni i figura.