Medi Ambient
Gepec denuncia que els caçadors «maten» les espècies amenaçades del Delta
S'han trobat un mínim de 9 exemplars d'una de les espècies d'ànecs més amenaçada d'Europa
Un mínim de 9 exemplars d’ànec de cap blanc han estat trobats al Delta de l’Ebre, en unes llacunes dins els límits del Parc Natural. Aquests ànecs són de l'espècie d'anàtids (ànecs, oques i cignes) més amenaçada d'Europa i una de les que ho està més a nivell mundial,gaudint dels màxims nivells de protecció legal i de diversos plans de recuperació.
A les llacunes on han estat localitzats aquests ocells s’hi realitzen, de forma regular, caceres d'ànecs. «Matar algun d’aquests ànecs, a més de ser un greu delicte contra la fauna», segons explicaGEPEC-Ecologistes de Catalunya,«és molt negatiu per la conservació d’aquesta espècie tan amenaçada».Per tal d’evitar-ho, des de Gepec han demanat als Departaments de la Generalitat de Territori i Sostenibilitat i al d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, així com a la Direcció del Parc Natural del Delta de l’Ebre, que no s’autoritzi la cacera a les llacunes on han estat localitzats i que aquestes restin tranquil·les per tal de garantir la seva supervivència.
Des de l'entitat també asseguren que a la zona hi ha altres exemplars d'ocells i ànecs molt amenaçades, a més de l'ànec de cap blanc, que són la fotja banyuda(Fulica cristata) i el xarxet marbrenc (Marmaronetta angustirostris). «Al Delta de l’Ebre, enlloc de trobar un espai de seguretat on poder sobreviure, aquests ocells desapareixen després de les primeres caceres que es realitzen, i de ben segur en tots els casos es deu a que els ocells acaben morts a trets», denuncien.
És per això que demanen que es prenguin mesures per canviar aquesta dinàmica. A més, accentuen que l'activitat privada a les llacunes, «que són de titularitat pública», no deixa espai per a l'ús públic ni «l'interès global» de les mateixes. «Elsvisitants haurien de poder gaudir d’aquestes espècies i dels magnífics paisatges sense entrar en conflicte amb l’activitat cinegètica», afirmen. I conclouen que «la caça ha de ser una de les eines emprades en la gestió i conservació de la fauna i estar supeditada al que dictin les directrius d’aquesta gestió. No com passa ara, en què sovint aquesta gestió i conservació es veu supeditada a la caça i als interessos dels caçadors».