ACS va inflar fins el 17% el seu benefici per subcontractar i construir les instal·lacions del projecte Castor

ACS va inflar fins el 17% el seu benefici industrial per construir, a través de filials del propi grup, o subcontractar les instal·lacions del projecte Castor. A més, el conglomerat presidit per Florentino Pérez, que des de finals de 2007 controlava un 66% de la concessionària del magatzem de gas submarí, Escal UGS, va autoadjudicar-se sense preu l'obra de la planta terrestre. Tot plegat va contribuir a disparar el cost final del projecte, com posa de relleu l'informe del Ministeri d'Indústria de l'any 2012 difós pel programa 'Salvados' i al qual ha tingut accés també l'ACN. Segons el govern Espanyol, el benefici d'ACS, que era contractista i contractant al mateix temps, no havia de superar el 5% previst en el contracte de construcció. Unes instal·lacions, valorades en 1.273 milions d'euros –i un cost final d'uns 3.420 milions per als consumidors de gas-, que el govern espanyol descarta posar en marxa després que la injecció de gas al subsòl provoqués un miler de terratrèmols.

El document «confidencial» de la Secretaria d'Estat d'Energia, pertanyent llavors al Ministeri d'Indústria, concreta amb percentatges i xifres la ja coneguda disbauxa de costos en constant escalada del projecte Castor. De fet, segons admet el govern espanyol, el model retributiu d'aquestes infraestructures potenciava que un increment de la inversió suposava per a ACS una major retribució. Un «incentiu pervers» derivat del sistema de retribució estatal d'aquestes instal·lacions i del control però, sobretot, del control omnipresent que la constructora tenia en tots els àmbits del projecte: el grup de Florentino Pérez va exercir pràcticament tots els papers de l'auca, essent al mateix temps concessionari contractant del magatzem de gas submarí i constructor contractista. «Això és una font de conflicte d'interessos atès que la majoria del consell d'ESCAL està vinculada mitjançant una relació contractual amb el grup ACS», certifica l'informe.

El contracte d'enginyeria, adquisició, construcció i instal·lació, adjudicat per Escal UGS a ACS el setembre de 2007, preveia un marge de benefici industrial del 5% per a la constructora. Una xifra però que en molts de casos es va disparar fins el 17% com a comissionista en la subcontractació d'una de les parts concretes de les instal·lacions, d'acord amb el pla d'inversions presentat per Escal UGS a l'agost de 2010, en el moment d'iniciar les obres. Aquest és el cas de les plataformes marines de pous i de processos –que van acabar costant 97,5 i 542,3 milions d'euros, respectivament-. Després que el govern espanyol descartés encarregar-la a la filial d'ACS Dragados Offshore, per l'elevat preu que demanava, va ser la nordamericana Kiewit qui se'n va fer càrrec. Malgrat això, i sense fer-se càrrec del cost de possibles contingències en la seva instal·lació i els aranzels, la constructora es va fixar un marge del 17%. «Si el contractista no assumeix els riscos, el marge s'hauria de reduir sensiblement (5%), com si d'un treball per administració es tractés», indica l'informe. Finalment, les plataformes –que van haver de creuar l'Atlàntic amb una gran grua- es van acabar encarint uns 135 milions respecte el pressupost original. Dragados Offshore va acabar assumint un 20% del pressupost total per acoblar les plantes a Cadis –amb un guany d'ACS del 5%-. Però l'estalvi que havia de suposar contractar als Estats Units es va acabar fonent.

La CNE i la manca de transparència

El cas de la planta terrestre tampoc es queda enrere: la constructora es va tornar a subcontractar a ella mateixa. Concretament, l'obra va ser adjudicada per Escal UGS a la UTE formada per Cobra –la mateixa enginyeria d'ACS, que controlava un 80% de la unió temporal- i Sener. En aquest cas, el cost total va incloure també un marge del 17% per al grup constructor com a contractista. «Sembla lògic que el marge a aplicar hauria de ser el mateix que en el cas de les altres contractacions dins del grup empresarial», raona l'informe. És a dir, el 5%. Per si fos poc, la Comissió Nacional de l'Energia (CNE) va denunciar en un informe de març de 2012 que l'adjudicació d'aquesta part del projecte no va seguir un «sistema transparent d'adjudicació ni altres ofertes». En altres paraules, va ser autoadjudicat sense preu. També en el cas del gasoducte de 29 quilòmetres que comunicava aquesta planta terrestre amb la marina –adjudicat a JP Keane-, ACS va aplicar sobre el preu del contracte de construcció un marge del 17% traslladant els riscos de l'estesa al sistema gasista. L'obra va patir finalment un sobrecost de 9,8 i va costar 131,2 milions. També existien sobrecostos de 38,1 milions en partides d'enginyeria i supervisió així com direcció i serveis de projectes.

Tot plegat va provocar que el projecte Castor acabés patint fortes desviacions de costos respecte les xifres inicials . Si bé el Ministeri pren com a referència de partida el pressupost inicial presentat per Escal UGS el maig de 2007, per valor de 894,5 milions d'euros, l'empresa havia plasmat al BOE del 2 de gener del mateix any, en l'anunci de prequalificació del contracte constructiu, una estimació 481 milions. Amb tot, les primeres referències sobre el projecte Castor en informes corporatius de la matriu canadenca Dundee Energy el valoraven, l'any 2003, en 300 milions de dòlars -uns 250 milions d'euros al canvi de l'època-. A finals de 2007, un cop firmat el contracte amb ACS, l'import total es va elevar als 1.163 milions d'euros, xifra que es va mantenir fins març de 2010, quan la concessionària va presentar un altre pla d'inversions per 1.272,9 milions. Aquest és el topall reconegut l'any 2011 pel llavors ministre d'Indústria socialista Miguel Sebastián malgrat els dubtes que l'increment de costos havia generat al govern espanyol. Aquest import no incloïa altres partides addicionals, com el gas matalàs, el cost del qual Indústria estimava en 185 milions d'euros i que va acabar adquirint Enagás; 213 milions en despeses financeres fins la presumible posada en marxa; així com 37 milions per les investigacions i exploracions efectuades durant els cinc anys anteriors a la concessió. Més de 1.700 milions, en total –despeses en estudis, hibernació i manteniments posteriors no incloses-.

Un contracte a mida

La clau de tot aquest dispendi, abunda el document ministerial, comença a explicar-se des del moment de la signatura del contracte constructiu que Escal UGS va adjudicar a ACS el setembre de 2007. Un concurs que, tot i que va seguir «les prescripcions legalment establertes», semblava fet a mida per als ingressos del grup constructor: es demanava com a requisit experiència en cinc projectes energètics a l'Estat espanyol –impedint l'accés a empreses internacionals que no operessin a l'Estat- així com un volum de vendes superior als 4.000 milions. El compliment d'aquestes condicions va permetre eliminar qualsevol tipus de competència i només ACS es va acabar presentant. El contracte era del tipus «clau en mà» –que inclou l'assumpció dels projectes, els tràmits i la construcció- sense preu final fixat. També preveia, però, la subcontractació de determinades partides corresponents a les diferents instal·lacions, un procediment amb el qual s'incrementava entre el 12% i 20% el cost final de l'operació. El cercle es tancaria dos mesos després d'aquest contracte, quan la societat liderada per Florentino Pérez es convertia també en accionista majoritària de la concessionària del magatzem de gas submarí. D'aquesta manera, el grup assumia el control total del projecte, amb dos terceres parts de l'accionariat l'empresa que li acabava d'adjudicar les obres.

L'informe, revisió d'un primer document redactat al setembre de 2010 –sota el mandat del PSOE- però que no ha transcendit a la llum pública fins fa pocs dies, podria haver estat la base dels arguments que l'exministre d'Indústria del PP, José Manuel Soria, va utilitzar la primavera de 2012 per donar per mort i inviable des del punt de vista econòmic el projecte Castor. Però tot i haver intentat denunciar el contracte davant del Tribunal Suprem, qüestionant la legalitat de la clàusula per la qual la concessionària es garantia el retorn de la inversió encara que s'hagués produït dol o negligència per part d'Escal UGS, l'exministre va acabar claudicant. Així, si bé va rebaixar la rendibilitat financera del projecte Castor, també va acordar allargar de cinc a 25 anys el període perquè l'empresa pogués renunciar a la concessió recuperant la inversió. Una prerrogativa a la qual es va acabar acollint ACS per percebre la indemnització de 1.350 milions d'euros el novembre de 2014.

Més de 1.760 milions cobrats

Llavors, el govern espanyol del PP tampoc va utilitzar els arguments econòmics d'aquest document per evitar o reduir el pagament. En realitat, Escal UGS ha percebut, fins aquests moments, 1.760 milions d'euros pel projecte Castor, incloent les remuneracions anteriors a 2012 i les pendents fins a la renúncia de la concessió. El document, a més, adquireix una nova dimensió a la llum de l'informe de la Massachusetts Institute of Technology i la Universitat de Harvard, certificant que les operacions d'injecció de gas al magatzem van ser la causa directa dels més d'un miler de terratrèmols registrats a partir de setembre de 2013. Segons diversos experts consultats per l'ACN, una errònia definició dels models geològics i la manca d'una valoració adequada del risc sísmic es trobaria en la base del fiasco tècnic.

En aquest àmbit, de fet, Escal UGS havia adjudicat també a la UTE ACS-Cobra el contracte d'operació i manteniment del magatzem de gas submarí, pel qual la constructora confiava a obtenir 4.838 milions d'euros al llarg de 30 anys –incloses les amortitzacions de la infraestructura-. Una operació en la qual el llavors govern socialista va intentar incloure l'operador del sistema gasista, Enagás, que amb l'entrada d'ACS a Escal UGS l'any 2007 es va comprometre a adquirir una tercera part de les accions un cop el projecte es posés en funcionament. La companyia, però, mai va veure clara la viabilitat del projecte. Prova d'això, segons l'informe, és que el representant d'Enagás que assistia als consells d'administració d'Escal UGS va deixar de fer-ho després per discrepar amb les decisions de l'empresa i per no disposar de la informació detallada que s'hi presentava.