Denúncia, crítica social, paisatge i memòria, al certamen Ebrergent 2019

Un llarg mural il·luminat al terra s'estén al fons del Centre d'Art de les Terres de l'Ebre – Lo Pati. Una traça negra amb girs abruptes i una correlativa numeració familiar parteix la tela per la meitat, revelant el que podria ser la representació d'una infraestructura. Els centenars de creus roges al seu voltant, simbolitzant les víctimes que ha deixat durant cinc dècades, no deixen lloc a dubte: és el tram ebrenc de la carretera N-340 i el rastre de mort que arrossega. L'obra de l'ampostí Jacint Hierro és una de les cinc seleccionades pel certamen Ebrergent 2019, que convoquen conjuntament Lo Pati i la Direcció General de Joventut. La crítica social a l'alienació capitalista, la recuperació de la memòria històrica o la reivindicació del paisatge són alguns dels conceptes que desenvolupen en la mostra els artistes emergents de les Terres de l'Ebre.

Hierro va iniciar el seu projecte després del tràgic accident en el qual van morir dos joves a l'esmentada carretera a Amposta a finals del 2016. Va decidir fer una recerca per comptabilitzar el nombre de morts a la N-340 des de l'any 1974, quan es va posar en marxa el primer tram de l'autopista de peatge AP-7. La tasca, assegura, no ha estat fàcil. Entre d'altres coses, perquè no hi havia dades precises sobre el nombre exacte de víctimes ni la seva localització. «Hi ha gent que mor durant el trajecte o al cap d'uns dies a l'Hospital. No podem dir que han mort a la carretera perquè no els comptabilitzen», apunta.

Malgrat això, el recompte final va sumar 488 persones, més dinou víctimes enguany. Totes estan plasmades amb una creu, repartides per tota la superfície del mural. «És una crítica i una denúncia de la N-340, de les morts que han hagut en els 45 anys que portem pagant l'AP-7, des de 1974. He volgut representar amb els creus els morts, en el traç queda representada tota la sang. Que la gent se n'adoni què passa en aquest territori i sàpiga la gent que està morint. Si no ho veiem pel volum no l'hi dones la importància. Ho vaig voler fer gran perquè impacti molt més», assenyala. Al final, valora l'experiència positivament, en termes de conscienciació i d'impacte sobre els espectadors. Recorda, però, que la seva és una obra «inacabada» perquè molta gent encara hi continua morint. «Mentre hi hagi carretera hi haurà morts i vides que ens jugarem», reflexiona.

Al costat de l'obra de Hierro, la també ampostina Priscila Alegre exposa Ergasía. En aquest cas, es tracta d'una peça d'art sonor que vol posar el dit a la nafra de l'organització del temps dins del sistema laboral capitalista, com a forma d'alienació. Ho fa a partir de la sirena de la Cambra Arrossera d'Amposta, que sona a les hores d'entrada i sortida a la feina i forma part ja de l'imaginari dels veïns de la ciutat. Al llarg de 24 minuts, una sèrie de sons quotidians vinculats al treball o la vida quotidiana representen el dia de la gent d'Amposta: l'esmentada sirena, els grills, el despertador, el so de la ràdio, el de programes de televisió o els més nous procedents de les notificacions i missatges dels mòbils, entre d'altres. La instal·lació, concretament, està formada per un tub transparent tancat per dos altaveus amb boletes de porexpan que es mouen per l'efecte de les vibracions sonores i formen imatges abstractes que es projecten al terra.

Ballant al ritme del capitalisme

«Són engranatges: tots ballem al so d'aquestes freqüències, que algú ens obliga. És una reflexió sobre el capitalisme. Les boletes de porexpan són els ampostins i ampostines que ballen al so d'aquestes freqüències», remarca Alegre, que també es mostra satisfeta sobre la recepció d'aquest concepte i reconeix que la seva voluntat era fer «mirar més enllà» i «sacsejar» consciències, «pensar en coses noves».

La mostra compta amb tres obres més exposades. D'una banda, la de l'ampostí Jordi Giner, Listen to your Heart, una instal·lació interactiva on una mà amb diversos sensors interactuen amb el visitant. Això dispara una sèrie de sons aleatoris en funció de la temperatura, les pulsacions o la humitat del palmell de la mà de l'espectador. També el paisatge ebrenc, concretament de la Terra Alta, és objecte de reflexió, en aquest cas amb l'obra del gandesà Pere Jordi Royo. Situada entre la pintura i l'escultura, trasllada un fragment de vinya de la comarca, amb els seus ceps, al bell mig de lo Pati.

Per últim, el benicarlando David Tena explora la memòria històrica amb Fins la vil·la de Greiser, 1942. Es tracta d'una instal·lació on aborda els possibles o impossibles vincles del seu avi alemany amb un dirigent nazi. Aporta fotografies i marcs buits que simbolitzen el silenci. També la projecció d'un vídeo amb l'execució pública d'Arthur Greiser.

Vinculació amb el territori

«Tot està molt relacionat amb les persones de les Terres de l'Ebre, la forma que vivim i la nostra història», explica la directora de lo Pati, Aida Boix. Si bé la temàtica i la tècnica eren d'elecció lliure, aquest ha estat un dels nexes comuns de la selecció d'obres que ha fet enguany el jurat. «L'art contemporani t'ha de despertar algun sentiment. Pots sortir emocionat, pots sortir empipat, però no pots sortir indiferent: les cinc obres et fan reflexionar sobre alguna qüestió», sentencia.

La mostra d'Ebrergent, inaugurada el passat vuit de juny i que es podrà veure fins el pròxim 28 de juliol a lo Pati. A la convocatòria hi poden concórrer persones d'entre 18 i 35 anys, nascudes o residents a les Terres de l'Ebre, el Matarranya i el Baix Maestrat. Cadascun dels seleccionats rep una dotació de 300 eur0s en concepte d'ajut a la producció amb tutorització i mentoria d'un expert.