81 anys de la Batalla de l'Ebre: quatre supervivents i les lliçons del diàleg i la unitat pendents

Només quatre supervivents han participat, aquest dijous, en l'homenatge anual que es fa coincidint amb la data de l'inici del combat més cruent de la Guerra Civil espanyola, la Batalla de l'Ebre. Amb 99 anys cadascun, retenen detalls macabres i vivències ferotges gravades a foc. Els ex soldats republicans han tingut paraules de record per als centenars de milers de companys que van morir al front i també han reivindicat les lliçons que semblen no apreses d'aquella guerra. «La guerra la vam perdre perquè no hi havia unió i ara està passant exactament el mateix i ens ho estem jugant tot», ha reclamat Miquel Moreira, membre de la Columna Masià-Companys i de la 30a Divisió de l'exèrcit republicà. Han portat flors tots quatre al monument de la Pau de la Cota 705 de la serra de Pàndols, al Pinell de Brai (Terra Alta).

La commemoració dels 81 anys d'inici de la Batalla de l'Ebre l'ha presidit la directora general de Memòria Democràtica, Gemma Domènech, qui ha destacat la necessitat de fer aquest tipus «d'actes de país» per recordar i homenatjar «una generació profundament marcada per la guerra». «Les guerres són el fracàs del diàleg i la negociació i Catalunya és un país de pau i de diàleg», ha remarcat. Domènech ha reconegut que queda molta feina per dignificar les víctimes que encara segueixen escampades per la serra de Pàndols i altres indrets del país. «Alguns pensen que anem tard però no s'ha pogut fer abans. Ara intentem fer-ho tan bé com podem perquè és una feina molt difícil on s'esmercen molts esforços i molts recursos però n'estem molt orgullosos perquè tenim resultats interessants i importants», ha assenyalat la directora general respecte a la recuperació de fosses comunes.

Els milers de víctimes d'aquell cruent combat de 115 dies a l'Ebre han estat en la memòria dels assistents a l'acte de la Cota 705. L'Artur Mercader, el Miquel Morera i Andreu Canet són tres dels quatre supervivents que hi han assistit. «Van morir-ne molts a les trinxeres. Bombardejaven i al meu company li va tocar la metralla i ja no es va aixecar. Em va salvar la vida perquè si no li hagués tocat a ell, m'hauria tocat a mi. Hi ha moltes històries d'aquestes per explicar. Es feien coses que no es podien fer i es lluitava amb molta fe», ha recordat Mercader.

«Era qüestió de sort, jo tenia un àngel», diu emocionat Canet. Ell va estar més d'un any en cinc hospitals diferents, el van donar gairebé per mort i el van extremunciar però va recuperar-se. Alguns dels seus soldats no van tenir tanta sort. «A l'atac d'Alacant, abans de l'Ebre, ja portava cinc homes, era cap, i en entrar a la ciutat ja van matar tres dels meus soldats». Canet també recorda amb detalls cruents com va ajudar un soldat ferit durant la retirada d'aquell combat. «Cridava i plorava i el vaig anar a auxiliar. No sabia que fer i li vaig agafar la camisa, la vaig estripar i amb una màniga li vaig tapar el forat de la cuixa i amb l'altra li vaig fer un torniquet. Amb la manta el vam arrossegar fins a la rereguarda», ha explicat. Anys més tard va veure el seu nom a les llistes de morts i mutilats de la guerra.

L'Andreu Canet guarda encara una bomba de mà, bales i el «macuto cèlebre» on diu haver dut «més brutícia que una altra cosa». Recorda que enterraven els morts de dos en dos i se li tallen les paraules en mostrar-se convençut que si encara no s'ha dignificat tots aquells soldats és perquè van perdre la guerra. «Vam ser els perdedors i vam ser avassallats. Camps de concentració, insults... Al primer hospital, tot i que era una monja, em deia 'hijo de perra.... hijo de perra....'», recorda amb emoció.

L'Artur Tomàs Mercader era topògraf i encarregat de fer els càlculs de l'artilleria pesant de l'exèrcit republicà. Amb 99 anys se sent el responsable d'haver iniciat «el principi del final de la Guerra Civil». El 22 de desembre del 1938 va advertir els comandaments republicans que l'artilleria que els arribava no era adequada per resistir. «Vaig veure l'aviació dels nacionals com donaven tombs per aquí i vaig pensar que allò aniria malament.. Vaig avisar que calia marxar del front i evacuar. Es van amagar de nit i de dia van començar a bombardejar quan les tropes ja havien marxat. Vaig salvar vides», destaca.

Des de Pont de Seròs, Mercader va advertir que no tenien armament suficient i que els obusos que s'estaven fabricant a Barcelona no eren de les mides adequades. «Vaig veure que allò era un sabotatge. Si es disparaven, el canó podia rebentar. Vaig aconsellar retirar les tropes perquè la munició no era bona», apunta. Mercader es va acabar entregant als nacionals i va ser enviat en un tren, «com si fos bestiar», a un camp de concentració a Bilbao. Intercanviant una camiseta per una carta amb un soldat de vigilància, va aconseguir els avals per sortir d'allí però va acabar a un camp de Granada, on el van destinar a fer de secretari del coronel en cap de la ciutat andalusa.

Miquel Morera es va allistar, amb 16 anys i de la mà del seu pare, a la Columna Masià-Companys. Quan va començar la Batalla de l'Ebre ja feia un any i mig que lluitava al front de Terol. Va estar al front d'Aragó i també al de Llevant i va acabar lluitant a la batalla de Valsequillo en un intent de l'exèrcit republicà per dividir les tropes nacionals i reduir la pressió al front de l'Ebre. Morera s'enfada quan li pregunten per les lliçons apreses en aquella guerra. «La vam perdre perquè no hi havia unió i ara exactament està passant el mateix i ens ho estem jugant tot. No es tracta dels seients ni de ser més que els altres, ens juguem Catalunya», diu després de confessar-se encara republicà.

La memòria viva d'aquella batalla contra el feixisme i pels drets democràtics s'extingeix. Després d'un minut de silenci per les víctimes, alcaldes i representants de la Terra Alta han pres paraula a Pàndols per ratificar el compromís de la comarca perquè «l'oblit no sigui el darrer èxit del feixisme», com ha demanat Domènech. «Les noves generacions hem de preservar les seves històries i la seva vida. Treballarem per donar a conèixer els espais perquè la memòria i els records segueixin vius», ha dit Neus Sanromà, presidenta del Consell Comarcal.