La CHE estudia com mobilitzar els sediments dels embassaments cap al Delta de l'Ebre

La Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE) disposa, des de fa més d'un any, d'un estudi específic per mobilitzar els sediments que retenen els embassaments del tram final de l'Ebre així com per fer-los arribar fins al delta de l'Ebre per lluitar contra la subsidència i la regressió. El document, desconegut fins aquest moment i al qual ha tingut accés l'ACN, analitza i compara les diferents fórmules tècnicament viables per restaurar el trànsit sedimentari al sistema Mequinensa-Riba-roja-Flix. La Campanya pels Sediments i científics subratllen la importància de que, per primer cop, l'organisme de conca estudiï a un aspecte clau per preservar el Delta a llarg termini, més enllà d'actuacions urgents al litoral contra la regressió.

Que els sediments retinguts durant dècades pels embassaments del tram final del riu puguin arribar al delta de l'Ebre és tècnicament viable, tot i presentar diverses dificultats tècniques i suposar, a priori, un cost econòmic elevat. Aquesta és, a grans trets, la conclusió a la qual arriba l'estudi batejat literalment com «Avaluació preliminar sobre les possibilitats de restauració del trànsit sedimentari als embassaments de Mequinensa-Riba-roja-Flix», amb data del passat 31 de desembre de 2018.

Encarregat per l'Oficina de Planificació Hidrològica de la CHE, els treballs van ser dirigits pel cap de l'Àrea de Plans i Estudis d'aquest mateix departament, Miguel Ángel García Vera, i van ser adjudicats a la Fundació Agustín de Betancourt, que va delegar-ne l'execució al Grup d'Investigació en Hidroinformàtica i Gestió de l'Aigua de la Universitat Politècnica de Madrid, amb el catedràtic Luis Garrote al capdavant com a consultor. La CHE va invertir en aquest projecte 21.771 euros.

Partint de les experiències de rentat en embassaments de diferents punts del món, l'equip de Garrote conclou que aquesta opció seria «tècnicament viable» als embassaments de Riba-roja i Flix, «sempre i quan els desguassos de fons estiguessin operatius». L'operació requeriria buidar completament l'embassament, evacuar els sediments i tornar a emplenar. L'estudi apunta que, per que per les seves característiques, tots dos pantans haurien de ser gestionats de forma conjunta, tot i que en el cas de Riba-roja es veuria dificultada per la dispersió dels sediments en el vas –distribuïts al llarg de 30 quilòmetres- i una colmatació inferior al 5%. A Flix, d'altra banda, el problema es troba en la «possible contaminació del sediment», un aspecte que considera que encara no s'ha resolt totalment.

En el cas de Mequinensa, un embassament que multiplica les dimensions dels anteriors, els responsables de l'estudi descarten el procediment de rentat perquè no presenta les condicions favorables: el vas, recorden, és molt llarg, i els sediments haurien de recórrer entre 35 i 40 quilòmetres per arribar al desguàs del fons, amb una capacitat baixa d'evacuació -160 metres cúbics per segon-. En aquest cas es planteja la possibilitat de dragar i extreure els sediments de forma mecànica, fet que suposaria un costos econòmics «molt elevats». Segons Garrote, a més, l'actual explotació hidroelèctrica no requereix en aquest moment l'execució d'una operació de rentat dels sediments acumulats a Mequinensa, i tampoc a Riba-roja, per garantir la seva continuïtat futura sense problemes.

Obrir els desguassos de fons de les preses

L'estudi recomana continuar monitoritzant, valorant i estudiant amb profunditat la possibilitat de plantejar la mobilització de sediments com lluitar contra la regressió i la subsidència del Delta, així com també la possibilitat de distribuir-los a través dels canals de regadiu. Per fer-ho, planteja una programació progressiva amb diverses etapes. En aquest sentit, i al marge dels condicionats tècnics recorda que s'han de preveure les dimensions a ambiental, econòmica i social, en la línia d'incorporar tots els agents implicats en un possible pla d'actuació per gestionar els sediments. Recorda també la importància de mantenir els desguassos de fons de les preses i gestionar-los de forma eficient per mobilitzar sediments.

Tot i haver estat presentat oficialment a la CHE fa tretze mesos, el document era, fins fa ben poc, desconegut a Catalunya. De fet, la possibilitat que es realitzés un estudi sobre aquestes mesures la van traslladar membres de la Campanya pels Sediments a responsables de l'organisme de conca temps enrere. «Però ningú ens l'ha enviat. És una mica preocupant», lamenta Josep Juan, membre d'aquesta entitat, que lluita per aconseguir que els materials que arrossegava l'Ebre i van contribuir a formar el Delta puguin continuar mantenint-lo en el futur. Arran de la investigació preparatòria per al seu llibre Terra presa. Per una nova política dels sediments, que ha de veure la llum en els pròxims mesos, Juan es va desplaçar a Saragossa per entrevistar responsables de la CHE i allí va tenir coneixement de l'estudi.

Més enllà de les precaucions i l'escepticisme que desprenen algunes de les conclusions a l'hora d'executar aspectes concrets d'un pla de mobilització de sediments, Juan remarca la importància que l'organisme de conca hagi encarregat i disposi, «per primer cop», del document. «Explica les possibles dificultats que trobarem i allò que s'ha de tenir en compte per gestionar els sediments però les tècniques existents al món i quina tècnica seria més factible. Per als tècnics de la CHE, veure que un informe diu que si fan servir una tècnica o una altra això es pot gestionar, potser no els interessa que ens arribi aquest coneixement», apunta. Per què? «Manca de voluntat política. A Catalunya i Espanya s'ha de demostrar que el tema se'l prenen seriosament i han de posar gent qualificada a treballar de forma regular en el tema», subratlla.

Regressió «imparable» si no arriben sediments

El temporal de la setmana passada ha tornat a reobrir, un cop més, l'etern debat sobre les solucions per preservar el Delta amb propostes de plans urgents d'actuació per mantenir la línia costanera o, fins i tot, algunes propostes d'obra dura per intentar aturar l'embat del mar –una opció que la comunitat científica i les administracions no veu amb bons ulls-. A la llarga, doncs, el debat de fons torna a girar al voltant de la necessitat imperiosa d'aportacions sòlides fluvials.

«Si no arriben sediments de l'Ebre, la regressió del Delta és imparable. Això és així: són sumes i restes», subratlla l'investigador de l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) de Sant Carles de la Ràpita, Carles Ibàñez, qui recorda que el mar s'emporta anualment una quantitat molt important de materials que el cabal de l'Ebre actualment no pot reposar en cap dels casos. «Si no aportem més sediments s'acaben perdent i és impossible portar-ne amb la sorra de regeneració de platges, perquè això seria segurament més que la sorra de tot Catalunya, centenars de milers de tones», argumenta Ibáñez.

Aquesta, reconeix, però, és una guerra a llarg termini, dins d'una escala temporal diferent respecte les mesures de gestió del litoral que es poden aplicar per mitigar els efectes dels temporals, com el de fa una setmana, i que no només ha de respondre als problemes de subsidència –el sòl deltaic s'enfonsa entre 1 i 5 mil·límetres anuals- i la regressió –la línia de costa retrocedeix fins a 15 metres anuals en els punts més sensibles- sinó també a l'impacte del canvi climàtic i la pujada del nivell del mar que els pot agreujar definitivament.

Es necessiten entre 1 i 2 milions de tones a l'any

Des de l'IRTA estudien des de fa temps la capacitat d'arrossegament d'aquests sediments pel tram final del riu i la seva redistribució a través dels canals de regadiu. Fins i tot, han efectuat proves pilot puntuals d'injecció a la llera del tram final de l'Ebre. L'equip d'Ibáñez ha calculat que per mantenir actualment a ratlla la regressió i la subsidència caldria que el riu transportés entre 1 i 2 milions de tones a l'any -una xifra que «anirà augmentant a mesura que pugi el nivell del mar», precisa-. Això és menys d'un 10% del que arribava originalment abans que es construïssin els pantans. Creu, però, que gestionant únicament les aportacions del sistema Segre-Cinca, responsable de més d'un 50% d'aquests sediments que arribaven, «potser podríem arribar a aquest 10%». En altres paraules, gestionant únicament els dels embassaments de Riba-roja d'Ebre i Flix.

«A cada tipus d'embassaments hem de buscar solucions diferents. No és el mateix un de petit que un de gran, en funció si està en zones de muntanya o prop de la costa. Obrir comportes i buidar l'embassat és més difícil aquí que en un de muntanya. Aquí seria més factible un dragatge i un transport amb canonada flotant per passar els sediments amb alta densitat aigües avall des embassaments i regular cabals per transportar-los», indica. L'IRTA està en contacte amb diferents empreses que plantegen possibles solucions tècniques per fer possible aquestes operacions.

Amb això, s'aprofitarien els cabals més generosos de la primavera per transportar sorres –que ajudarien a combatre la regressió dels espais més sensibles com l'illa de Buda i la desembocadura- mentre que la resta de l'any podrien transportar fangs i llims per frenar la subsidència als arrossars. «Són coses que s'estan fent a diferents llocs del món. És qüestió d'avaluar diferents alternatives i trobar la millor solució des del punt de vista econòmic, tècnic i d'impacte ambiental. És posar-se mans a la feina, arremangar-se i avaluar quins costos té», afegeix.

El cost de mantenir retinguts els sediments

«La perspectiva més catastròfica és la de no fer res. Si no fem res ja tenim clar el que està servit: la desaparició del Delta i la colmatació dels embassaments», apunta per la seva banda Juan. Recorda que la retenció de sediments en una infraestructura dedicada a emmagatzemar aigua i produir energia redueix també el seu valor econòmic. «Què significa una inversió relativament petita en sediments perquè continuï sent profitós? S'han de calcular totes les qüestions econòmiques a mig i a llarg termini, no només la immediatesa del curt terminisme», addueix.

Al respecte, l'estudi de Garrote recorda que la gestió de sediments dels tres embassaments amb els mètodes esmentats de rentat tindria efectes sobre altres usos d'aigua de la conca, entre els quals la producció de les centrals hidroelèctriques, les xarxes o l'abastiment dels municipis. Indica, entre d'altres, que la matèria en suspensió incrementaria als punts de captació i els possibles efectes sobre l'activitat de la central nuclear, a més de problemes de conservació de la xarxa de regadiu.

Ibáñez, però, dona la volta a aquest argument. «Hem d'avaluar els costos de fer-ho i no fer-ho. No aportar sediments també està tenint uns costos: provoca macròfits, la mosca negra, problemes de la nuclear pels macròfits, problemes de navegació, el turisme al riu, falta de sorra a la platja, el creixement d'algues als canals del Delta... Si comptéssim econòmicament tot el que podríem estalviar si portéssim sediments és superior al que costaria», constata.

Per la seva banda, Juan afegeix un element addicional: l'estat de les comportes inferiors dels embassaments, que es mantenen tancades, no només impedeix circular l'aigua i els sediments per al Delta, sinó que suposa un problema afegit en termes de seguretat, en contra de la «normativa» pròpia d'aquestes instal·lacions. «Posen en perill no només el Delta sinó els pobles riu avall», subratlla. «Si tenim en compte tots els pros i en comptes és, segurament, una solució econòmicament positiva per al conjunt de la societat, no només per a les Terres de l'Ebre», tanca Ibáñez.