Refugis de peixos als canals de l'Ebre: una proposta per frenar la caiguda en picat de les espècies autòctones

«Cada vegada és menys i menys», confirma Josep Maria Queralt, tècnic del parc natural. I, com ja és també habitual, la presència de les invasores supera cada cop amb major diferència, tant en nombre d'exemplars com en pes, a les autòctones. El fenomen és especialment visible quan s'efectua el rescat al sifó del canal de la Dreta de l'Ebre al seu pas pel nucli de Jesús. Està considerat com un tram de referència perquè, a diferència del Delta, on hi ha espècies marines que accedeixen per les descàrregues i zones baixes del canal, el peix que s'hi troba és d'aigua dolça, el que entra per l'assut de Xerta.

Enguany, durant l'últim dia de les tasques de rescat, només s'han pogut extreure 140 quilos. L'alburn i el rutilo, introduïts, són els més abundants. També apareixen carpes. Entre els autòctons, destaquen els barbs, algunes anguiles, una bagra i només una llissa. També surten alguns exemplars de raboseta, espècie autòctona amenaçada. Com a contrapartida, pesquen una vistosa perca fluvial, un dels invasors més nous. «Hi ha un total domini de les espècies introduïdes: algunes s'han establert, algunes es van intercanviant i n'apareixen de noves», apunta Queralt. «Al riu passa una cosa semblant», conclou Queralt en referència a aquest desequilibri manifest i el paral·lelisme evident entre la situació dels canals i la de la llera fluvial, on els tècnics hi efectuen també prospeccions.

Alteracions dels hàbitats

La gran pressió que exerceixen els invasors, desplaçant les espècies autòctones, és la principal explicació del fenomen. Però no l'única. En el cas de la xarxa de regadiu, apunta Queralt, cal tenir en compte «la transformació de l'hàbitat» en les últimes dècades, d'uns canals de terra a uns pavimentats actualment. Això ha modificat la dinàmica a l'interior de la conducció: els sediments, l'ombra a les vores o la velocitat de l'aigua. Factors que han jugat també en contra dels peixos autòctons.

El responsable de l'operació de rescat explica com, temps enrere, les anguiles o les rabosetes es clavaven al terra, de fang o graves, trobaven trams amb un corrent de l'aigua força més lent, molta vegetació on amagar-se o, fins i tot, aprofitar les obres dels arbres a la vora dels canals per esquivar els depredadors. «Són molts els factors que els han perjudicat», apunta.

Habilitar de forma artificial espais similars en trams concrets dels canals, particularment aquells que tenen una profunditat suficient o es troben coberts –túnels o sifons- podria ajudar a generar refugis per protegir les espècies autòctones. «Aquí de depredadors molts grans, de silurs, no n'hi ha tants com al riu», indica. Apunta que caldria, en aquest sentit, crear «llits de grava» al fons d'aquests espais perquè els peixos poguessin resguardar-s'hi. Una actuació, remarca, que no interferiria en les funcions habituals del regadiu.