«Per compondre necessito estar en un estat de felicitat»

—La primera cançó d'aquest nou treball és una rumba. Funciona com un indicatiu del que ve darrere?

—Jo navego una mica entre dues aigües, entre la part més festiva i la part més introspectiva. M'agrada fer cançons que emocionin, però un dels meus punts forts és el directe. Al nostre país tenim una gran cultura de festa major, de música festiva, i aquestes cançons com la rumba em van ideal per muntar un repertori variat i amb moments de molta festa.

— Certament, combina festa amb moments d'introspecció. Però és una introspecció lluminosa, molt 'Joan Rovira'.

—Sempre he pensat que un disc és com una fotografia emocional d'una etapa de la vida. I més en aquest, en què han passat quatre anys des de l'últim. He estat en una espècie de silenci estrany, però també he tingut temps de viure moltes emocions. En els moments de major eufòria, segurament he fet les cançons festives, i en els de solitud, les altres. Si les escoltes per separat, pots pensar que no tenen res a veure, però si les sents totes seguides, es veu que hi ha com una capa de vernís que ho unifica tot, i que està formada per la meva veu i la meva interpretació.

—Ha deixat passar quatre anys perquè ha fet el disc molt a poc a poc, o perquè ha estat un temps sense treballar-hi?

—L'he anat fent a foc lent. Dolce vita va ser la cançó de l'estiu de fa dos anys, perquè tot just sortíem de la pandèmia i necessitava sentir-me viu. Em pregunten sovint si durant la pandèmia vaig compondre, i la veritat és que no, perquè no tenia el cap per fer-ho. Per compondre necessito estar en un estat de felicitat, de tranquil·litat, de sortir al carrer i parlar amb la gent. Per això l'he fet a poc a poc. I, sobretot, molt important: l'he fet a casa.

—Com ha estat això?

—Fins ara sempre havia fet les maquetes a casa i després anava a l'estudi a gravar-les. Però aquesta vegada em venia de gust confiar en mi mateix. L'última fase del disc sí que està mesclada i remasteritzada en un estudi, però la gravació dels instruments i dels cors de veus estan fetes a casa. I he descobert tot un món. A casa, et sents al teu terreny, no hi ha horaris, tens tota la tranquil·litat... El resultat ha sigut brutal, així que ja tinc la fórmula per als altres discos.

—En aquest treball hi ha un parell de col·laboracions destacades. La primera és la de l'Oriol Aymat, de Blaumut.

—Sí, i a més en una cançó que és una delícia, es diu Nina viatgera, i està basada en una història real. Amb l'Oriol som molt amics, ell és de Móra d'Ebre imoltes vegades quedem per fer la paelleta. És un amor. A més, ha sigut pare fa poc i aquesta cançó té un cert regust infantil. Ha fet un arranjament de cordes que sembla que toqui una orquestra simfònica, però és ell sol amb el cello. Brutal.

—La segona col·laboració destacada és la de la seva germana Carol, ara molt popular per la seva participació a Eufòria.

— Amb la Carol, a casa, sempre havíem cantat. Ja et pots imaginar que, als dinars familiars, la guitarra no falla mai. Ja havíem fet algun vídeo d'alguna versió ja publicada meva, però aquesta vegada ho hem volgut fer més seriosament i gravar una cançó per al disc. Ha sigut una experiència brutal retrobar-me amb ella, i segurament farem més coses. Em sembla que, amb aquesta cançó, hem obert una porta.

—Diumenge estrena el disc a la Zero de Tarragona. Com serà aquest concert?

—Serà guai. Primer hi volia anar en solitari, però al final anem a trio, amb bateria, baix, i jo amb les guitarres i la veu. Sempre busco sales amb una sonoritat excel·lent, i aquesta sala sona espectacular. Serà la primera vegada que toco a la Sala Zero, però en tinc molt bones referències i puc dir que el públic escoltarà molt bona música, ben tocada i amb un so brutal. A més, també tindré la col·laboració de la Maria Jacobs i de l'Olga Pes. Tocarem les cançons noves, intentant que sonin totes, però també els hits de sempre, com ho són Ballar descalç, Lo meu riu o Encara tenim temps.