Del minitransvasament a la reutilització: la química ha passat de ‘depredador’ a aliat de l’Ebre

Per cada cent litres d’aigua que circulen per les canonades del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT), la indústria petroquímica en regenera avui 7. Això vol dir un estalvi en el consum d’aigua de l’Ebre i és en bona mesura l’explicació de perquè el progressiu creixement de població al Camp de Tarragona no ha implicat l’esperable augment en el consum d’aigua del minitransvasament. 

Els consums de l’any 2003 i de l’any 2021, per exemple, són molt similars, al llindar dels 70 hectòmetres cúbics anuals, segons dades del CAT, mentre que la població al conjunt de la demarcació en el mateix període ha passat de 654.000 a 830.000, segons dades de l’Idescat. «La indústria del Camp de Tarragona, que moltes vegades s’ha posat com exemple de la depredació del territori i de l’impacte negatiu pel que fa a l’aigua, és ara una de les grans aliades de l’Ebre», diu el president del consorci, Joan Alginet. 

Actualment, el 18% de l’aigua que consumeix la indústria petroquímica és d’aigua regenerada, i Alginet creu que encara caldria que l’administració fos més estricta. «Com és possible que no hi hagi sistemes per aprofitar l’aigua de rentar-se les mans per que serveixi per buidar les cisternes del lavabo, per exemple? O l’aigua que reguem els jardins. O aprofitar l’aigua de les EDAR’s per a rec. No podem seguir en el món de les idees, tot això ja ha de ser real. Hem de canviar els procediments per atorgar llicències», sentencia el deltebrenc.

Un exemple clar seria la inversió milionària que la firma sud coreana Lotte preveu a Mont-roig del Camp (Baix Camp), i que ha aixecat crítiques entre el veïnat precisament per l’increment en el consum d’aigua que suposarà. El consistori defensa que l’aigua necessària sortirà del Consorci d’Aigües de Tarragona, en cap cas dels pous propis del municipi. «A aquesta indústria se li ha d’exigir que la reutilització no sigui una opció, sinó que sigui obligatòria. I el mateix hauria de passar amb Port Aventura o amb qui sigui», sentencia el president actual d’un organisme que en les darreres dècades no ha canviat l’objectiu de reduir la quantitat d’aigua que s’extreu de l’Ebre.

El principal èxit col·lectiu del Camp de Tarragona, coincideixen molts dels seus principals actors, es va produir fa ara 40 anys assegurant-se l’estabilitat en el subministrament d’aigua que va representar el minitrasvasament de l’Ebre. Aquesta estabilitat, que permet que el territori s’escapi de les restriccions domèstiques que més d’hora que tard arribaran a més de 5 milions de persones de l’àrea metropolitana de Barcelona, no deixa de subratllar el fet que tant Tarragona com Barcelona van créixer per sobre de les seves possibilitats hídriques. 

I el desequilibri és que la capital catalana necessita absorbir un 30% d’aigua del Ter mentre que Tarragona, fins i tot amb la munió de turistes estivals, ronda l’1% de l’aigua que circula pel riu Ebre al seu pas per Campredó (Baix Ebre), que és on hi ha la captació del CAT. Qualsevol creixement urbà o industrial que hi hagi a partir d’ara «ha d’estar condicionat» tant a la disponibilitat d’aigua com a l’aplicació de mesures d’estalvi i reutilització, defensa Alginet, que creu que el procés de construcció d’una governança metropolitana a Tarragona representa la perfecta oportunitat per aplicar allò que a principis dels anys 2000 va anomenar-se com a ‘nova cultura de l’aigua’.

Aigua al Priorat i a la Conca

El CAT deixa la porta oberta a estendre la seva xarxa. Això sí, pels nous hipotètics consorciats, el preu seria més car que pels existents. «Es troben amb una infraestructura ja feta i pagada, això ho ha d’entendre tothom», diu Alginet, que condiciona l’entrada de nous consorciats a que cadascú assumeixi el cost de l’escomesa i també a la viabilitat tècnica del projecte.

Però, més enllà d’aquestes qüestions tècniques, hi ha la visió ebrenca: «Si parlem d’equilibri territorial, com ens podem oposar a portar aigua a la Conca o al Priorat?» es pregunta. 

En realitat, les demandes dels darrers anys de diferents poblacions d’aquestes dues comarques, que concentren els casos més flagrants de dèficit d’aigua, restriccions i imatges de camions omplint dipòsits municipals, tenen en comú que són totes similars: poblacions petites, d’interior, eminentment agràries i que no volen l’aigua per créixer sinó per sobreviure. «Mentre comporti un model de fixar gent al territori, de preservar l’essència del món rural...jo crec que no podem mirar cap a una altra banda, al contrari. Hem de respondre a aquestes necessitats», sentencia el president del CAT. Aquest és el model que persegueix la iniciativa del govern per portar aigua de l’Ebre per regar vinyes i oliveres al Priorat l’any 2027. «El Priorat és conca de l’Ebre», justifica Alginet. Sí, però el pantà de Siurana connecta amb el de Riudecanyes, al Baix Camp, que ja no ho és.