Xarim Aresté: «Tota la vida he estat a la intempèrie, no he tingut res més que una guitarra»

És un món delirant, ple de gent estimant, diu la lletra d’Un idioma nou, la cançó que dona títol al disc. Per què vas escollir-la?

Penso que perdem molta energia en comprendre el llenguatge de les màquines, que cada cop estan més presents, i que el llenguatge humà ens és desconegut, no en sabem gaires coses. Lo humà té una dimensió intangible que és la més important, perquè tota l’estona ens hi estem relacionant. Tenim un cos, una carn i uns ossos, i encara que allà a fora hi ha un món, a dins també n’hi ha un altre. I, de vegades, aquest món de dins sembla esotèric, inexplicable. Tinc la sensació que som uns complets ignorants de la naturalesa humana, com si l’ànima fos algo literari, poètic, que no existeix realment, perquè la ciència no s’ha aturat a parlar-ne. Crec que el fet que les màquines ens superin en gairebé tot fa que sigui més obvi allà on no ens superen. És bàsic i vital posar el focus en allò que les màquines no poden solucionar, i aquest disc va una mica sobre això, sobre les eines que tenim a l’hora de crear-nos i recrear-nos.

Parlant del llenguatge: aquestes lletres teves tenen la virtut de semblar que surten a raig, tot i que s’intueix molt de treball en cada paraula. Explica’m com compons.

Hi ha dues fases. Primer, vomites, i després fregues lo vomitat. Vomitar és molt fàcil, és gairebé involuntari. Fregar és més fotut. Sol anar així, amb una part més inconscient, i amb la consciència que ve més tard. Abans no utilitzava la consciència per a res, l’he començat a fer servir fa no gaire, perquè em costava molt retocar la vomitada. Amb el temps, m’he adonat que és basiquíssim fer-ho, encara que li tinc molt de respecte a aquesta cosa… no sé com dir-ne… inspiració… No sento que vingui de mi, és com si pesqués una sardina: la sardina no és obra meva, jo només l’he tret de l’aigua. Però sí que soc més conscient que mai de què les paraules tenen un impacte que no podem calcular sobre nosaltres i sobre el món. Em sento molt responsable del que dic i del que penso, perquè el que penso m’afecta molt. Un pensament de merda ens fa ser persones de merda, i un bon pensament ens dona llum. He intentat que en aquest disc hi hagués el màxim de llum possible, perquè la trobo a faltar.

El disc està gravat en directe.

Sí. Si tingués molts quartos, pagaria als músics i assajaríem fins que me’n cansés. Però com que no és així, faig servir aquesta altra carta, que també em va molt bé, perquè ens dona molta llibertat. El fet de no tenir res dissenyat fa que no hàgim de ser fidels a res, i aquesta manca de judici és clau per a l’art i per a la vida. El judici ens atura, qualsevol conclusió acaba generant bloqueig i conflicte. Jo no estic segur que es puguin arribar a conclusions certeres, a la vida. I amb la música passa el mateix. Trobo més veritat en el que surt d’aquesta manera, encara que sigui imperfecte, perquè hi reconec algo propi. També és cert que ho puc fer perquè els meus músics són uns samurais.

I fas la música pensant en el directe?

A l’hora de fer-la no crec que pensi en res, però és veritat que, un cop està feta, procuro que la forma no es mengi el contingut, que pugui ser independentment de tota la resta de coses, perquè hi ha dies que toques en un lloc, i dies que toques en un altre. No m’agrada fer partitures, prefereixo que les cançons siguin prou obertes perquè les puguem interpretar depenent de com estiguem. I penso que això no té tant a veure amb la composició com amb l’actitud que tenim a l’hora d’abordar-les.

Parla’m d’aquests samurais, aquesta banda que ja està consolidada.

El germen són els Very Pomelo, un grup que vaig tindre fa vora quinze anys, amb el Ricard Sohn al piano i el Pep Garau a la trompeta. Sempre hem fet coses junts, però el que he fet ara és robar-li la banda al Pep. Ell té un quintet de jazz, que bàsicament és la meva banda. Són tots mallorquins, estan molt acostumats a tocar junts, han sigut companys de pis, dos són germans… Amb ells la comunicació és molt fàcil. La comunicació en la música, perquè fora no hi ha manera: sempre estan pescant al mar, sense cobertura. És un desastre.

Vas començar a fer música fa molts anys, i has anat fent camí, fins arribar on ets ara. Després de l’explosió que va ser Ses entranyes, en quin punt et sents, musicalment parlant?

No sé què dir-te, jo sento que la vida m’ha passat molt de pressa. Ses entranyes va ser molt fortuït, no sento que fos cap explosió, això que tenim és algo molt íntim. Després, cada cop que faig un disc em trobo igual: no sé què faré després. Sempre vull fer el contrari del que he fet abans, però sempre acabo fent lo mateix.

Ara que aquest disc ja ha començat a fer camí, quin sentiment et provoca?

Aquest cop sí que és veritat que és una mica diferent, perquè n’he quedat content.

Mai havies quedat content, abans?

Mai havia quedat content. Acabava sentint una frustració i una desesperació que m’impulsaven a fer un altre disc de manera urgent. Sempre he tingut una urgència que ha anat en contra de la meva salut. I, aquest cop, en canvi, he quedat molt content. Però tampoc esperàvem res. De jove esperava moltes coses de la vida i li demanava molt a la música, i això em feia estar en guerra constant amb mi, amb la música i amb tothom. De sobte, ja no tinc aquesta urgència i em sento en pau. Estic en un moment dolç, perquè no sento que tingui aquesta pugna, tot i que està sent més difícil que mai. Estem en un moment molt cru, sento que la música es valora menys que mai, però m’ho he manegat per estar més tranquil. Estic pensant en què faré després, i no se m’acut res.

Finalment, estàs en pau.

Sí, força. Jo he estat tota la vida a la intempèrie, no he tingut mai res més que una guitarra, i suposo que això m’ha fet un callo. Continuo sense necessitar massa res, però ara sento més agraïment que abans cap a la vida mateixa.