Un gran premi al treball incansable

L’equip cadet femení del Club Bàsquet Tarragona afronta una cita històrica aquest cap de setmana. Serà a la Selva del Camp on les tarragonines jugaran, per primera vegada a la seva història, la Final a Quatre dels Campionats de Catalunya Preferents, una cita a la qual el conjunt tarragoní no arriba com a favorit, però sí amb la màxima il·lusió. Sant Adrià serà el rival de les semifinals i, si aconsegueixen passar a la final, Almeda o Girona les esperaran amb els braços oberts.

Albert Gómez, segon entrenador de l’equip, es mostra molt orgullós per haver aconseguit arribar fins aquí, ja que «després de catorze anys, que va ser la primera vegada que un equip de la província va arribar a la Final a Quatre dels campionats de Catalunya està molt bé que nosaltres haguem estat els següents». L’equip, segons el tècnic, té un gran esperit de sacrifici. «És un grup molt maco, que sempre ha pogut treballar. A la pista competeixen al màxim, contra qui sigui. Sí hi ha hagut trams de la temporada en els quals s’han relaxat, però ho han acabat donant tot», segons explica Gómez. El segon entrenador creu que les opcions de passar a la final són mínimes, i es conforma amb el bronze: «Aspirem a finalizar tercers ja que, així, podem arribar al Campionat d’Espanya. Quedar primer o segon serà impossible. Intentarem competir, però per poder guanyar el Sant Adrià en les semifinals s’han de donar molts factors».

Arribar a aquesta fase final, per al segon tècnic, «encara té més mèrit després de com ha anat la temporada. En la primera fase vam aconseguir bons resultats, però al final es van lesionar dues jugadores dels lligaments creuats. Encara se’ns van posar les coses pitjor a finals de la temporada, ja que dues jugadores més es van lesionar i, per això, té molt de mèrit el que hem pogut fer».

Una de les jugadores lesionades és Carla Ruiz. Ella ha hagut de passar un autèntic infern, ja que no ha pogut estar al costat de les seves companyes a la pista, tot i que les ha acompanyat sempre des del moment de trencar-se.

«Ha estat un temps molt difícil per a mi. Era una temporada que pintava bé, però abans de Nadal em vaig fer mal i em van dir que havia de passar per quiròfan i que aniria per a llarg, diu. «Ho he passat molt malament, però estic molt orgullosa del que estan fent les meves companyes, i això m’ajuda a tirar endavant», manifesta, tot afegint que «encara no sé segur quan tornaré a jugar, però el que tinc clar és que seré la primera a animar a les meves companyes a la Final a Quatre». Mai s’ha allunyat de les seves companyes, ja que «he intentat participar al màxim durant els partits, animant-les i picant de mans i, a més, he fet pancartes i escrits». La seva colla d’amics no entén com pot jugar a bàsquet i estudiar a l’hora, ja que «quan explico als meus amics a les hores que arribo dels entrenaments, es queden parats, ja que no entenen com ho puc compaginar amb els estudis». Carla Ruiz no creu que sigui impossible passar a la final, ja que «penso que, amb esforç, tot es pot aconseguir, però li dono la raó a l’Albert en el fet que els rivals són equips molt treballats i, tot i que som més baixes que les jugadores de San Adrià, tot és possible».

També està molt il·lusionada amb el repte que se li presenta aquest cap de setmana Clàudia Ejimeno. La jove jugadora, un dels valors del qual està més orgullós el CBT, també aposta per ser ambiciosa en la Final a Quatre. Segons ella, passar a la final «impossible, no ho és, però sí molt complicat. Sant Adrià compta amb moltes jugadores de la Selecció Catalana, i són molt més altes que nosaltres. Crec que podem competir contra elles i, si no, a lluitar pel tercer lloc».

Per a ella, «és una experiència nova. No tenim res a perdre, i ens vindrà a veure gent de tot arreu: seleccionadors, tècnics d’altres clubs...». Ejimeno juga a bàsquet «perquè vaig començar des de petita, se’m dóna bé i, en definitiva, és una bona forma de desconnectar. Coneixes a moltes persones i tens moltes experiències» i deixa clar que «sí que agrada estar al sofà, amb el mòbil, però al final te’n canses. Molts amics meus ho fan, però jo tinc la necessitat de botar una pilota».