Disparats i sense frens cap a Primera

Impressionant, grandiós, meravellós. Molts adjectius podrien definir tant el que va succeir ahir al Nou Estadi com el que està realitzant durant tota la temporada aquest Gimnàstic de Tarragona, un equip que ha demostrat que no només no li estan fallant les forces en aquest final de temporada tot i l’esforç titànic, realitzat, sinó que també està deixant ben clar que és, de llarg, l’equip que millor està arribant a la meta.

Dos grans es van donar cita al Nou Estadi, però un d’ells, el gegant, va ser el que es va emportar els tres punts. Per joc, per ganes, per empenta, per cor i per un autèntic golàs de José Naranjo el conjunt tarragoní es va emportar tres punts que l’eleven al cel i que el situen en segona posició, en places d’ascens directe a Primera Divisió.

No hi ha paraules per descriure el que va succeir quan només faltaven vuit minuts per a la conclusió del partit. Només hi havia un equip sobre la gespa. Archille Emaná portava una bona estona fent de les seves. Jean Luc havia aportat aquesta espurna que necessitava l’equip en atac. Al darrere no hi havia cap concessió. Però va fer acte de presència aquest que mai falla. Aquest futbolista que ha sortit del no res i que s’ha convertit en més que un ídol per a l’afició tarragonina. Emaná va ser objecte d’una clara falta, i va fer acte de presència aquest jove futbolista, José Naranjo. Va agafar l’esfèrica José Naranjo i va dir: Aquesta és la meva. La pilota estava una mica tirada a la dreta de la porteria de Nauzet Pérez, però no importava. Va disparar, fort però precís, ni molt alt ni molt baix, suficient per no deixar cap opció al porter rival, el qual va llençar-se al seu pal dret, però no hi va poder fer res per evitar el gol que li donava els tres punts a un Nàstic que, ara sí, va dormir en ascens directe i que espera la punxada del Leganés contra l’Oviedo (juguen aquest vespre) per finalitzar la jornada en una segona posició que deixaria a les seves mans l’ascens a Primera.

Canvis de dibuix

El partit va ser de tot menys senzill. El quadre tarragoní va haver de suar sang per poder sumar els tres punts. Vicente Moreno va haver de fer diversos canvis, no només de cromos, sinó també de dibuix tàctic. I és que l’ocasió no era per a menys, ja que l’equip s’hi jugava molt. On no va fer canvis el tècnic grana va ser a l’onze inicial. Només va realitzar una modificació respecte el darrer duel, com va ser la inclusió de Iago Bouzón en el lateral dret, en comptes del lesionat Gerard Valentín. La resta, tot igual.

Va ser un partit en el qual els porters no van veure’s obligats a lluir-se, un d’aquests duels en el qual els dos equips s’hi juguen tant que estan molt pendents de no cometre cap errada per por a marxar a casa de buit. Als sis minuts de joc, Iago Bouzón va perdre una pilota que va deixar venut l’equip. El rival va robar l’esfèrica, però la centrada des de l’esquerra la va desviar Mossa, a córner. Va trigar molt a contestar el Nàstic, concretament onze minuts. Va ser en una gran acció de Naranjo, que va descarregar cap a Mossa i, la seva centrada, va acabar desviada a córner. En el servei de cantonada, Emaná va inventar-se una jugada d’aquelles que li encanten, de geni, va marxar d’un rival i la seva centrada va acabar en servei de cantonada. El domini era més aviat visitant, i l’Osasuna va comprendre ràpidament que la millor manera de poder crear perill a la porteria defensada per Manolo Reina era la de buscar l’esquena de Bouzón, i així ho va fer, mitjançant un Javi Flaño que va fer molt de mal en els primers 45 minuts.

En el 25’, De las Cuevas va centrar al segon pal, on va trobar a David García, qui va rematar ràpidament, sense sort. En el 39’, José Naranjo s’atrevia amb una falta directa i llunyana, que acabava als núvols. Aquesta no va entrar, però la que sí ho va fer va ser la del segon acte, la decisiva.

Canvis i domini

Vicente Moreno va veure que havia de realitzar alguna modificació, i va deixar al vestidor Lobato, donant entrada a Jean Luc, que va poder disputar tota la segona meitat. L’ivorià va aportar aquesta espurna que necessitava l’equip, però Moreno volia més. Per aquest motiu, va arriscar retirant del camp a Lévy Madinda, i introduint al terreny de joc a Aníbal Zurdo. Davanter per migcentre. Més ofensiu, impossible. Va ser a partir d’aquest moment quan el conjunt local es va convertir en l’amo i senyor del domini del joc.

Les arribades tarragonines es van incrementar amb escreix, gairebé totes comandades per Archille Emaná. Aquest, va iniciar un contraatac, que va desperdiciar Jean Luc perdent la pilota, però el millor estava per arribar. En el 69’, David García va veure la targeta groga per una dura entrada a Archille Emaná després d’una gran triangulació entre aquest darrer, Jean Luc i Naranjo.

I, en el 82’, va arribar el deliri amb el gol de Naranjo, una diana que recorda a aquelles que, molt de tant en tant, marca Cristiano Ronaldo de falta. Aquells trets secs, amb força i amb molta intenció. A partir d’aquest moment, calia estar segurs al darrere i, per aquest mateix motiu, Vicente Moreno va fer saltar al terreny de joc a Manolo Martínez, en comptes de Naranjo. El «6» del Nàstic va aportar allò que sap fer millor: contagiar els seus d’una competitivitat fora del normal. Va manar, va ensenyar, i va portar els seus a la victòria. Els visitants van intentar l’empat en un córner en el qual, fins i tot, el porter Nauzet va pujar a rematar, però estava escrit que els tres punts eren pel Nàstic.