El compte pendent de Natxo amb la ciutat

«Torno a la que va resultar casa meva durant quatre anys i on vaig viure moments bons i també delicats. Aquest és el projecte ambiciós que buscava a la categoria i aquí no em faltarà professionalitat, compromís ni feina». Eren les primeres paraules de Natxo González, el passat 2 de juny de 2014, en la seva posada de llarg com a entrenador roig-i-negre, després d’una campanya amb el lleidatà Emili Vicente a la banqueta i en el marc de la revolució que va viure el club coincidint amb la conversió a SAD i l’elevació dels objectius esportius. El tècnic de Vitòria s’instal·lava a la capital del Baix Camp de què s’havia acomiadat al desenllaç de la campanya 2006-07, amb el Reus eliminat pel Betis a les portes de l’ascens a la Segona B, convençut que «vinc per aconseguir alguna cosa gran amb el Reus» i amb la sensació que «tenia un deute pendent amb el club i la ciutat». Gairebé dos anys després de recuperar les regnes del vestidor, Natxo està ben a prop de saldar-lo i de regalar a Reus i al CF Reus el que seria el seu primer pas per la Segona Divisió A. Fins aquí, una muntanya russa que l’haurà portat a gaudir dels moments més dolços de la història roig-i-negra i a patir-ne alguns a què també ha hagut de fer front, i se n’ha sortit. Amb el 0-3 de l’anada al Sardinero, cridava a la cautela: «És un bon resultat però queden 90 minuts i hem de tenir l’autoregulació necessària com per calmar-nos, recuperar-nos i estar el millor possible per al proper partit».

Fins a 76 jornades de Lliga a les esquenes –a què cal afegir, a més de la disputa de les dues promocions, també el brillant paper en Copa del Rei i la Copa Catalunya–, en aquesta segona etapa al CF Reus, en què Natxo González ha avançat amb les conviccions del primer entrenament,­ disciplina al vestidor i rendibilitat del joc sobre la gespa. Mantenir-les li va valdre, en els primers compassos, les crítiques d’un sector de l’afició a què no va aconseguir d’entrada posar-se a la butxaca i amb què, al pas de les setmanes, ha viscut una reconciliació plàcida i comprensible. Les fites assolides i les xifres que acumula, «el principal aval amb què un compta», van portar-lo a seguir «el camí triat i el que tots estem convençuts que ens porta a guanyar i aconseguir els objectius. Que agradi o no agradi, passa a tot arreu», apuntava fa poques setmanes.

Entre la gespa i el despatx

A la seva disposició­ una plantilla «fiable» i quallada de noms que venien de brillar a la categoria de plata o que aspiraven a fer-ho que l’estiu passat va limitar-se a retocar sense grans canvis. Volia «mantenir el bloc» com a base per al salt de categoria». També el grup de portuguesos arribats d’un mercat on «és més senzill fer-se amb jugadors joves i valuosos». La garantia de l’esforç de la vintena de futbolistes que mantenia en joc arran de la determinació de no definir un onze, va convertir-se d’inici a una de les obsessions del cos tècnic i, en especial, de l’entrenador. Als matins sobre el verd –el de l’Estadi o bé el del municipal de Riudoms– i, durant les tardes, tancat al despatx de les instal·lacions roig-i-negres–, tot treballant braç a braç amb el director esportiu Sergi Parés, Natxo González ha volgut planificar cada detall.

De l’anterior experiència en el play-off d’ascens a la Segona Divisió A, «hi vam arribar una mica justos com per a poder competir amb plenes garanties», apuntava el vitorià en vespres que el CF Reus assolís el títol de campió del grup tercer de la categoria de bronze, gràcies al triomf extret contra el Cornellà i a la relliscada del Vila-real B contra l’Espanyol. Sobre la fe en què la campanya acabés així, i en què la promoció d’ascens tornés deixar un lloc per als roig-i-negres, Natxo González reconeixia que «sí que hi va haver un moment que jo, personalment, vaig veure algun dubte o vaig creure que se’ns podia escapar de les mans» i deia que «al final, vam adonar-nos que tot allò que havíem guanyat es podia perdre. I així vam aconseguir corregir-ho, afortunadament, a temps».

Pensant en futbol «tot el dia»

«Sóc dels qui pensa que la felicitat plena no existeix, que no la té ningú. Hi ha moments que la pots fregar, però una felicitat plena i continuada és molt difícil. I amb tot, m’hi trobo bé», apuntava, abans de saber que els darrers resultats el deixarien, tal com ara es troben a les portes de la consecució d’un ascens a la Segona Divisió A en què encara no vol pensar públicament. «La meva família està aquí, el meu fill hi ha nascut i tot ho tinc aquí. No puc demanar més», apuntava, sobre aquest particular compte pendent seu amb la capital del Baix Camp i amb el club roig-i-negre. Per davant, ara, 90 minuts que el separen a ell i a l’equip d’inscriure el seu nom a una de les places de la categoria de plata. «En aquesta professió, aprens a no projectar-te massa més enllà», ha dit alguna vegada l’entrenador, que reconeix que «em passo el dia pensant en futbol». A la ment, ara, únicament la tornada contra el Racing.