«Els jugadors dels anys 40 eren més mediàtics que els actuals»

Enric Pujol, conegut i periodista i historiador tarragoní, ha publicat recentment la seva darrera obra. Nàsticflaix 100x100 història és un recull de breus anècdotes lligades al Nàstic i a Tarragona. Un centenar de relats que Pujol ja ha explicat a Tarragona Ràdio, i que ara veuen la llum negre sobre blanc.

—Què podem trobar en la nova obra d’Enric Pujol?

—És el 22è llibre que publico des de l’any 1.976, quan em vaig estrenar en aquest camp. Aquest serà el setè que parla sobre el Nàstic. Aquesta obra són un seguit de microhistòries, píndoles que relato des de l’abril del 2015 a Tarragona Ràdio. Em van proposar relatar-les en paper, i vam fer aquest llibre amb les cent més interessants.

—Quantes píndoles ha relatat ja a la ràdio?

—160, però les píndoles per sí soles em quedaven una mica despenjades. Vaig aprofitar que la secció de futbol fa cent anys i vaig pensar que a cada any hi hagués una història, la qual va acompanyada de fets històrics que van succeir en aquell mateix any. Per exemple, l’any que va començar la Primera Guerra Mundial, el que es va inventar la Penicilina, el que es va inventar la televisió, l’any en el qual s’obre la Rambla nova en avall...

—Resumeixi’m algunes històries curioses del llibre.

—Parlo des de la compra-venda de partits fins a una suposada compra d’àrbitres, passant perquè contra el Nàstic van jugar jugadors de la talla de Kubala, Di Stefano o Ricardo Zamora. També explico que, tret del Barça i de l’Espanyol, el Nàstic és l’únic club català que no ha baixat mai de categoria nacional, i exposo que Peralta va marcar amb el Nàstic més gols que partits va jugar. Hi ha coses molt interessants també com ara el disseny de la bandera o els himnes del Nàstic.

—La gent jove, que no fa gaire que segueix el Nàstic, reconeixerà protagonistes en la seva obra?

—I tant. Parlo de Vicente Moreno o de Moisés García León, que és el futbolista, dels que han jugat al Nàstic, que ha vestit més samarretes diferents. El llibre està pensat precisament perquè la gent pugui descobrir històries que desconeix. L’altre dia vaig veure una cosa a Twitter que em va molestar. Un jove periodista va dir que Rubén Pérez era el millor porter de la història del Nàstic. I Soro? I Juanito? I Vilanova? I José Luis? I Zamora? Amb el meu llibre totes aquestes coses que es desconeixien poden ser històries més familiars per a la gent. Per exemple, n’hi ha una altra de molt interessant. Fins a l’any 1922 el professionalisme estava prohibit en el món del futbol, i els equips com el Barça o el Reial Madrid compraven cotxes luxosos o pisos als futbolistes, ja que no els podien pagar un sou.

—Ha canviat molt el futbol des de llavors?

—Sí, però els jugadors dels anys 40 eren molt més mediàtics que els d’ara. Anaven per la rambla passejant i la gent els aturava. Anaven al cinema o a dinar, i no pagaven. Eren ídols.

—La globalització actual pot afectar a obres literàries com aquesta?

—Crec que no. L’important és anar al que no trobes a les xarxes socials ni a internet. De l’any 1990 en avall és molt interessant investigar. Estem molt globalitzats. Els clubs, amb els jugadors, ho tenen fàcil. Quan no els agrada, el canvien. No és normal que per un equip passin 60 jugadors en tres temporades. Als anys 60 i 70, en tres anys, eren, com a màxim, 35.

—Creu que el periodisme esportiu és massa tou?

—Ho som. A Tarragona hi va haver fa molts anys un intent d’anar a buscar un esperit més crític, però es va perdre. De vegades he tingut enganxades amb jugadors, però el temps ho cura.