«Vull dir a les tietes de Tarragona que les vaig sentir ben a prop a la carrera»

Bruno Hortelano, fill de Gonzalo Hortelano i Pilar Roig, és l’atleta que es va proclamar guanyador dels 200 metres llisos al Campionat Europeu d’Atletisme celebrat a Amsterdam la setmana passada. Va néixer a Austràlia el 18 de setembre del 1991. De ben petit va marxar amb els seus pares, professors d’universitat, a viure al Canadà i quan va fer els 17 anys va marxar a estudiar la carrera d’Enginyeria Biomèdica a la Universitat de Cornell a Ithaca, a Nova York. Hortelano té arrels a l’Espluga del Francolí. La seva àvia, de 90 anys que viu al municipi de la Conca de Barberà, l’acompanyarà als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro.

— Què va sentir quan es va adonar que havia aconseguit la medalla d’or?

— Ni me’n recordo, em vaig bloquejar. Alguna vegada havia somiat en guanyar l’or i, en aquell moment, em va venir a la ment la imatge del somni.

— A qui es va dirigir tan ràpidament?

— Als meus pares. Volia avisar-los i celebrar-ho amb ells. Però ja no eren a la grada, havien marxat a la zona de l’entrega de medalles. M’han explicat que es van assabentar per Twitter i que es van posar a plorar.

— Quina relació té amb els seus pares?

— Han estat sempre els meus herois. M’han estimat i m’han ensenyat a no posar-me límits. La meva aspiració és viure com ells: sempre a la recerca de l’aventura.

— És dur viure tan lluny d’ells?

— Porto des dels 17 anys vivint fora de casa i estic molt acostumat. Ells també han viscut sempre lluny de la seva família i m’han ensenyat com afrontar-ho.

— D’on se sent el Bruno Hortelano?

— Com que he viscut a tants indrets, em sento del lloc on ens reunim tota la família. Però les meves arrels espanyoles són molt importants per a mi.

— Quina és la seva relació amb l’Espluga del Francolí?

— És el poble on va néixer la meva mare i els meus avis. La meva àvia segueix vivint allà. Jo, de petit, anava a passar els estius i passàvem les festes majors allà. Recordo jugar a futbol a la plaça de l’església, anar cada dia a la piscina municipal del poble amb el meu germà Daniel i acompanyar al meu avi al casal, mentre ell passava la tarda amb els seus amics.

— S’emportarà a la seva àvia Isabel als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro?

— Sí. Vindrà tota la meva família. Per mi la meva àvia és molt important. Té 90 anys i és molt aventurera. Ella no s’ho vol perdre i jo vull que estigui al meu costat en un moment tan especial per la família. Serà inoblidable.

— Quan va ser la primera vegada que va tenir contacte amb l’atletisme?

— Va ser quan tenia 7 o 8 anys. Al pati jugava amb els meus amics i m’adonava que jo era més ràpid que els altres. Llavors vaig participar a les olimpíades escolars i em vaig apuntar a un club on vaig començar a competir. Cada vegada m’agradava més aquest esport. Quan vaig arribar a la universitat ja destacava.

— Com es viu el canvi de l’atletisme com a afició a l’atletisme com a professió?

— Quan era petit l’atletisme era un joc. Però ara és diferent. Les responsabilitats són imprescindibles. És molt fàcil quan es veu des de fora, però quan ho vius en primera persona has de prendre decisions que afecten directament a la teva carrera.

— Com és el dia a dia d’un esportista d’elit?

— Depèn de la temporada. Ara em trobo en plena època de competicions. Entreno dues vegades al dia, dormo unes deu hores i faig una dieta estricta.

— La velocitat es té o s’entrena?

— El talent és un component i un requisit imprescindible per començar, però per arribar a aquest nivell s’ha de treballar molt. En aquest món, qui té més èxit és qui més treballa i qui més disciplina té.

— En què pensa quan corre?

— Intento buidar la meva ment i no pensar en res. Només vull guanyar.

— Sempre sorprèn a la recta final de les carreres. És una estratègia?

— És força física. Aquest any m’he entrenat millor i he concentrat els meus esforços en la velocitat punta.

— Com enfoca els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro?

— No vull fer cap canvi dràstic. Seguiré amb el ritme que porto, amb entrenaments seriosos i tranquils. Però ho donaré tot de mi, perquè no em conformo amb la medalla d’Amsterdam. Aniré a per totes.

— Va viure un temps a Madrid.

— L’any 2012 vaig instal·lar-me a Madrid per realitzar unes pràctiques a l’hospital Niño Jesús, en les quals estudiava teràpies contra el càncer infantil. Però tenia la sensació que estava abandonant els entrenaments d’atletisme i vaig decidir tornar a Nova York.

— Quins són els seus projectes de futur professionals?

— M’agradaria tenir més experiències en el camp de la medicina. He acabat la carrera d’Enginyeria Biomèdica i estic interessat a cursar el postgrau de medicina. M’agradaria especialitzar-me, però encara no tinc clar en què. Cada dia m’apassiona més.

— Actualment quin lloc ocupa l’atletisme a la seva vida?

— Aquests últims anys m’he dedicat exclusivament a l’atletisme amb l’única intenció de triomfar als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro.

— Què és el més important per Bruno Hortelano?

— La família i els amics. Sense ells no sóc ningú i res de tot això hauria estat posible. M’han ajudat molt i l’èxit no és només meu, és de tots aquells que han estat al darrere.

— Algun missatge per la seva família de Tarragona?

— Vull donar les gràcies a les meves tietes que viuen a la província de Tarragona. Vull que sàpiguen que he notat el seu suport i el seu amor durant aquests últims dies.