«Gràcies a la pèrdua de visió he aconseguit arribar tan lluny en l'atletisme»

El tarragoní Gerard Descarrega és un dels millors atletes de tot l’estat, i aquest estiu representarà les terres tarragonines als Jocs Paralímpics de Rio 2016. Als quatre anys li van detectar una malaltia degenerativa de la vista, però això no va impedir-li endinsar-se en el món de l’esport i convertir-se en una de les opcions més clares que l’atletisme espanyol té d’aconseguir medalla de cara a Rio, juntament amb el seu guia, Marcos Blanquiño. El Diari Més ha parlat amb Descarrega per conèixer la seva preparació de cara als Jocs.

- Als Paralímpics de Londres vas aconseguir una quarta posició. Com et planteges els Jocs de Rio després d’això?

La veritat és que poden passar mil coses. La coordinació entre el Marcos i jo és molt important, però hem estat entrenant molt bé i crec que podem fer un bon paper. De totes maneres, si no surt bé, tampoc s’acabaria el món.

- Com ha estat el vostre dia a dia aquest darrer any?

Hem estat entrenant a Madrid, i ho hem fet entre cinc i sis dies a la setmana, depenent de si teníem competició o no, durant unes tres hores a les tardes.

- Sempre parles en plural. Quina és la relació que tens amb Marcos Blanquiño?

La nostra relació esportiva va començar a l’octubre de 2013, fa gairebé tres anys. Però ara ja és el meu amic. Passem molt temps junts i no només entrenem i competim, també parlem dels nostres problemes i de la nostra vida.

- Després de Rio, què t’espera?

Després dels Jocs seguiré amb l’atletisme a Madrid, però primer passaré un parell de mesos tranquils. Viatjaré, carregaré les piles, i després d’això tornaré a començar amb els entrenaments.

- Viatgem al passat: quan et van detectar la malaltia?

Me la van detectar als quatre anys, però no va ser fins als 15 o 16 anys que vaig començar a tenir problemes greus per fer les coses. Al principi va ser molt dur, però ho vaig superar i ara estic molt content. No veure-hi no em suposa, ara mateix, cap tipus d’impediment.

- Series atleta si no haguessis perdut la visió?

Crec que no. Sempre m’han agradat molt els esports, però vaig començar amb l’atletisme als 13 anys perquè no era un esport gaire visual, i podia practicar-lo sense grans impediments. Si no hagués patit la malaltia segurament hauria optat per un altre esport, i estic segur que no hauria arribat al nivell al que he arribat amb l’atletisme.

- Et sents afortunat, doncs?

Sí, crec que gràcies a la malaltia he arribat on estic ara, així que en part li dec tot el que he aconseguit.

- Quan vas començar a córrer esperaves convertir-te en un dels millors atletes d’Espanya?

Mai m’ho he pres d’aquesta manera. El meu objectiu mai ha estat ser el millor, però vas entrenant i finalment els resultats arriben. He tingut sort.

- Què és per a tu l’atletisme?

Ara mateix ho és tot, però sé que algun dia o altre s’acabarà. És per això que també vull formar-me. Estic estudiant psicologia a distància a laUCAM, perquè el meu somni és convertir-me en psicòleg esportiu en alguna disciplina. I aquest any també he fet un curs de quiromassatge i un altre de massatge esportiu.