«Era una decisió difícil, vaig estar dies sense dormir, però havia de fer el pas»

—Què va empènyer a Xisco Campos a abandonar el Nàstic?

—El motiu bàsic és que vull esprémer la meva carrera esportiva. Entenc que la Ponferradina m’ha donat una oportunitat que difícilment se m’hauria tornat a presentar i, després, hi ha connotacions a nivell familiar, ja que els nens tenen ara els avis a prop. Aquí, la feina està feta tornant l’equip a Segona Divisió, al futbol professional, que era el que volíem tots. Acabo una etapa amb una gran satisfacció per tota la gent que ha lluitat per assolir aquests objectius.

—Fins a quin punt l’ha marcat la seva etapa al Nàstic?

—A tots els nivells. Quan vaig arribar aquí no pensava que m’impactaria tant. Marxo sentint-me com un nastiquer més, igual que la meva família.

—Quantes vegades s’ho va pensar abans de donar el «sí» a la Ponferradina?

—Muchas. Era una decisió difícil, i vaig estar dies sense dormir. Havia de ser honest amb mi mateix. Havia de fer el pas, tot i que sabia que em faria mal.

—S’ha de sentir molt valorat un futbolista de 34 anys quan rep una oferta per marxar dues temporades més una opcional.

—Sí. Realment, és un dels motius principals pels quals prenc aquesta decisió. Estic molt agraït.

—Quin repte es marca a Ponferrada?

—Retirar-me a Segona A.

—Igual que abans ho era haver-se retirat amb el Nàstic a Primera.

—Sí. He estat a punt d’aconseguir-ho. Una mica més i la liem grossa, però les coses arriben quan arriben.

—Quin ha estat el millor i el pitjor moment al Nàstic per a Xisco Campos?

—El millor és l’ascens, que fa que tot l’esforç que hi he dedicat hagi merescut la pena. El pitjor, ja ho sabem. Quan m’expulsen al play-off.

—Vostè és un home dur. He vist com se li sortia un dit contra l’Atlètic Balears i ha continuat jugant.

—Per l’estil de jugador que sóc, en ocasions pateixo topades importants, però la meva filosofia és seguir sempre i no deixar de competir.

—Xisco, Mairata, Rubén Pérez i Rodri renoven amb el Nàstic després del descens. Fins ara, només quedava vostè. Per què va decidir continuar llavors?

—Va ser determinant una reunió amb el president. Ens vam trobar al seu despatx i, quan vaig sortir, ho vaig fer convençut de quedar-me, tot i que no tenia l’oferta econòmica sobre la taula. Tenia un bon pressentiment.

—Quin sostre té aquest Nàstic?

—Crec que el club no té límits. Ha d’intentar millorar i competir en el dia a dia, que és la seva essència.

—Tornarà?

—Sí. Tinc uns lligams molt forts a Tarragona. Tant el president com Emilio m’han obert la porta a poder tornar.