«Està bé que l'equip segueixi reconeixible en jugadors com Fran, Ramon o Edgar»

—Prop de 100 dies des de l’ascens a Segona. Com el recorda?

—És una cosa que buscava feia anys, el club ja tenia el projecte i, quan una cosa és tan volguda, aconseguir-la porta una alegria molt gran. Que arribi el dia que has passat tant de temps imaginant, no es pot descriure.

—S’ho esperava tal com va passar? Un 4-0 global contra un oponent que prometia guerra.

—Sí. O potser no. Per una banda sí, però per l’altra m’ho imaginava encara més dur i tot. I ho va ser, tot i que un partidàs allà, al Sardinero, ens va aplanar el camí i ens va donar calma.

—Vostè en va marcar la meitat d’aquells quatre.

—Recordo entrar al camp del Ràcing i veure’l ple, sentir la seva afició animant. Al moment que va començar el partit, va caure un gol, un altre, ho vèiem tot més a prop i, amb el tercer, vam dir ‘a veure si ho aconseguirem...’. El quart, a Reus, ho va deixar fet. Vam acabar bé la història.

—Un arriba a retenir tot el que passa en un partit així? Succeeix tot massa ràpid?

—Queden alguns moments, recordo els gols, instants especials. Quan passa tot és en acabar el partit, amb tota la gent que entra, la celebració. Però les coses bones es recorden més fàcilment.

—Se sent ara diferent que en aquell moment? És més conscient del que van aconseguir?

—Falta assaborir-ho. Ho veig tan a prop, veig l’equip aquí jugant a Segona i vull gaudir-ho jo també, veure què ha significat l’ascens, la diferència. La classificació ha canviat, els rivals són uns altres, i els estadis, però em falta trepitjar-ho i notar-ho.

—La rua de celebració els va permetre compartir el premi amb la ciutat.

—A mi, per la manera de ser, aquestes coses em costen més que a la resta. Al final, jo no em sento especial, no crec que sigui més que ningú, sóc una persona normal i se’m fa difícil. Però, veure contenta tanta gent em fa també sentir-me molt alegre.

—Quina és la seva situació ara? Arrossegava molèsties des de l’eliminatòria.

—Als dos partits contra el Ràcing ja tenia molèsties, especialment al segon. Amb les proves, durant l’estiu, em van veure que tenia un edema ossi. Resoldre-ho requereix força temps i s’ha de fer bé. Avui he començat a entrenar amb el grup, una part de la sessió, i espero anar-me reincorporant.

—A l’espera del debut, l’afició no s’oblida d’un dels qui l’ha portat aquí.

—Està bé que l’equip segueixi reconeixible en jugadors com Ricardo, com Fran, com Edgar, com Ramon, tots de l’any passat. Els veig que estan jugant, que estan sent importants, i penso que un cop torni, jo també podré ser-ho. M’agrada que se’n recordin perquè al món del futbol costa molt. Jo també espero veure’ls aviat.

—Com valora l’inici de curs en aquesta nova etapa per al club?

—Molt bé. Els dos partits a casa han estat molt bons. Hem dominat rivals que porten temps a Segona i hem estat bé. Molt bona plantilla, bon equip i a lluitar.

—Estan sent aquestes primeres passes millor del que les havien esperat?

—Sabíem que seria complicat. A tots els està costant, també als rivals forts que estan patint per sumar. Nosaltres hem de fer la nostra, hem de ser la sorpresa, els tapats i avançar de mica en mica com hem fet fins ara.

—L’ha fet canviar, tant a nivell esportiu com personal, la revolució d’aquests últims mesos?

—Com a persona, vas aprenent coses: estar fora de casa, clubs nous, gent nova. Al camp, també. L’any passat vaig jugar d’una manera nova, altres posicions. Enguany, segur que n’aprendré molt més. Seran dos anys en un.

—En arribar a Reus, venia d’un vincle molt fort amb Kiko Ramírez. Hi ha tornat a parlar?

—Has d’estar amb entrenadors que confiïn en tu. Natxo ha confiat en mi com Kiko ho va fer al seu moment. El vaig veient a la graderia, hi tinc contacte. M’anima a posar-me bé.

—Què demana a la temporada?

—Recuperar-me, tornar a jugar i un any bonic amb camps bonics i equips històrics.