'Mannequin Challenge' roig-i-negre

A Carbia, diumenge a l’Estadi se li va girar feina. Primer, per fer la diana que, al minut 56 i assistència de l’altafullenc Alberto Benito inclosa, adjudicava al CF Reus un derbi d’estrena a la Segona Divisió. Després, per donar sortida al reguitzell de dedicatòries promeses per a una cita a què els roig-i-negres arribaven seriosos i carregats de convicció. La immediatament posterior a batre Dimitrievski va ser per a la Cristina, la parella del davanter, una lletra C amb què Fran agraïa el suport a ella i a la seva família, present des de la graderia. A partir d’aquí, Querol, Ángel Martínez i algun més van afegir-s’hi per apuntar l’equip a la moda del Mannequin Challengue, un repte viral a les xarxes i que consisteix en que un grup de persones s’enregistrin en vídeo mentre resten del tot immòbils durant uns instants, precisament com a maniquins, alhora que de fons sona una música.

La idea havia començat a cuinar-se tot just hores abans del CF Reus-Nàstic. La plantilla preveia desplegar el seu particular Mannequin Challenge a la intimitat del vestidor, després del partit, si es complia el millor dels pronòstics. I hi creien. Era, potser, una manera d’alleugerir la tensió que acompanya aquest tipus de cites. De reduir-ho tot, d’alguna forma, a una sola escena. O a una broma entre companys. Però, l’eufòria per l’1-0 de Carbia i per tot el que significava va acabar traslladant-la, espontàniament, al terreny de joc. Tant és així que la imatge congelada del pitxitxi roig-i-negre –que ha acumulat ja sis gols en aquestes 15 jornades– i els seus còmplices de fita es va poder veure tan sols uns segons. I va agafar desapercebut més d’un, que continuava la festa a la banda sense adonar-se que els maniquins havien sortit a la gespa. Difícil estar-se quiet. Vestia l’estampa la millor de les cançons: l’esclat d’alegria d’un feu roig-i-negre que assolia el ple de les 4.200 localitats de què disposa en aquest primer derbi de plata. I que no s’ho acabava de creure. També, en cert punt, paralitzat per assistir a un episodi que no s’havia viscut al mateix escenari en els darrers tretze anys.

La picada d’ullet, una més entre les que està deixant el CF Reus al seu pas per la segona màxima categoria, dóna bona mostra de l’ambient que es viu a un grup humà que, a més de brillar en la campanya del seu debut al futbol professional, mai no ha deixat de gaudir. I de la personalitat d’un bloc que tampoc no sent que hi hagi de renunciar. A la iniciativa viral s’havien sumat, al llarg d’aquests últims dies, tot tipus de personalitats i també equips de diferents esports arreu del planeta. Un de subaquàtic el protagonitzaven la setmana passada les noies del combinat espanyol de natació sincronitzada. Un altre, i curiosament coincidint amb el que es treia de la màniga aquest feliç CF Reus, l’enregistrava el Rosenborg. Els seus futbolistes, que guanyaven diumenge la Copa de Noruega, aixecaven el trofeu pels aires i es quedaven quiets per uns segons abans de donar pas als festejos.

El precedent del «shalalà»

De la mà del Rosenborg, al juny d’aquest 2016 i en plena lluita per assolir l’ascens a la Segona Divisió, el CF Reus provava per primer cop això de les modes a internet i adoptava un càntic que acompanyaria la plantilla roig-i-negra en el seu periple contra el Racing i encara avui dia. Tot començava quan un company de Gavà li mostrava a l’atacant Edgar Hernández un vídeo abans de la disputa del crucial duel amb l’Olímpic, a les acaballes de la Lliga regular. Hi apareixia la plantilla del Rosenborg noruec, en una celebració al vestidor que va fer-se viral l’any passat per l’espectacular i progressiu pas de la calma a l’eufòria dels futbolistes. La imatge el va motivar. Igual com la idea col·lectiva d’aquest aquest derbi, en aquell moment Edgar traslladava al vestidor reusenc el desig d’oferir alguna cosa gran a l’afició, als Redblacks, als qui els havien empès fins allà on es trobaven, a només una victòria de la classificació matemàtica per al play-off quan faltaven dues jornades per acomiadar la temporada.

Davant els de Xàtiva, de la mateixa manera que Carbia en el CF Reus-Nàstic, Edgar va marcar. Una diana seva, al minut 86, segellava el bitllet roig-i-negre per a la disputa de la segona promoció d’ascens a Segona Divisió en més de cent anys d’història del club. Convertia en premi una passada mil·limètrica de Vítor. El punta començava a pair la fita corrent cap a la banqueta. Vítor, estirat a la gespa, compartia la recompensa. També com a aquest partit de rivalitat territorial, uns 4.200 seguidors s’ho miraven tot plegat des de la graderia. Natxo González parlaria, després, de «futbol de veritat a l’Estadi» reusenc. Amb el xiulet final, va ser el moment. Edgar es va acotxar, va prendre la iniciativa. Era la primera invasió de camp que viuria en la campanya 2015-16 el feu roig-inegre, abans que l’ascens, consumat quinze dies després, acabés de fer-lo esclatar. El davanter va agafar el micro. Regalava als seus el càntic que acabarien anomenant «shalalà», l’ànima viral del peculiar Rosenborg i una mena de talismà amb què l’afició anima des de llavors l’equip que està vivint la realitat del seu somni.