Hortelano: «De l'accident no recordo res»
L’atleta està content d’haver fet un escalfament complet i una sessió de peses tres mesos després de l’accident
Bruno Hortelano torna a córrer
Bruno Hortelano, campió d’Europa de 200 metres, celebra haver realitzat un escalfament complet i una sessió de peses just tres mesos després de l’accident de cotxe del qual no recorda res i que li va deixar greus ferides a la mà dreta, que va haver de ser reconstruïda mitjançant diverses operacions.
«Tres mesos després: Escalfament complet i sessió de peses que em deixarà amb agulletes... són moments màgics, quan oblido que vaig tenir mal», escriu aquest dimarts el velocista en el seu compte de twitter.
L’accident va succeir en el km 27 de la carretera de la Corunya, sortint de Madrid, quan viatjava de copilot amb un cosí seu i el cotxe va xocar contra el mur central de l’autovia.
«De l’accident no recordo res. Només recordo despertar, a les tres o quatre hores a l’hospital Doce de Octubre, una mica abans d’entrar al quiròfan. No sabia el que passava. No tenia idea. Estava totalment desconcertat i només aconsegueixo recordar la veu d’aquelles infermeres que em deien: 'calma que tot anirà bé'», recorda Bruno en una entrevista d’Alfredo Varona al público.es.
Al principi no volia ni mirar la seva mà dreta -«No volia que aquesta imatge es convertís en un malson»-, però ja s’ha reconciliat amb ella: «Ara, la veig i veig el mateix que veuria vostè: és una mà lletja, no és una mà normal, té les seves anomalies, no ens enganyarem. Però jo la veig i em sembla preciosa, perquè ja la puc utilitzar gairebé per a tot, fins i tot per escriure».
Hortelano mira el costat positiu de l’accident: «No s’ha acabat res. He sortit reforçat, fins i tot. M’ha convençut que hi ha obstacles que semblen insuperables i que, tanmateix, es poden superar. He anat de vacances uns dies a Nova York i no he deixat de treballar la mà, perquè l’accident m’ha donat més gana, m’ha canviat, m’ha donat aquest impuls».
No va tenir por que l’atletisme s’hagués acabat per a ell: «No sóc d’això. No tinc aquesta tendència i mira que la resposta natural podria haver estat aquesta: 'Bruno, has de preparar-te perquè això vagi malament’. Però és que, encara que hagués anat malament, tampoc no era la fi del món. I si hagués perdut la mà què hauria passat? la meva vida s'hauria acabat? No, al contrari. Per això crec que la meva reacció va ser la més primitiva de totes, la de la supervivència, la de la meva família o la del meu propi cosí, perquè aquest accident no el vaig tenir només jo. També volia pensar en ell. Necessitava fer-ho».
Durant aquests tres mesos ha treballat a fons la recuperació en tots els aspectes. «Han estat tres mesos llargs. No només ha estat la mà. També he hagut de fer una recuperació activa del cos. Vaig perdre tota aquesta massa muscular que m’ajudava a competir i tot això cal recuperar-ho. Així que no només han estat hores amb els fisioterapeutes, matí i tarda, per recuperar la mà. Ha estat molt més».
Sobre la importància de la mà en un velocista, va explicar: «Sempre importa, tot importa. I, sobretot, a les sortides, les mans són les que et subjecten i no has de sentir dolor. Però és una cosa que ja estic fent i cada dia que passa em sento millor. Ni tan sols en els canvis de temperatura sento dolor, i això m’alegra. Em fa feliç. Em demostra que això va bé».
«Estic treballant per tornar a ser com era i, si puc, tornar a córrer bé», va assegurar. «Però no és ni més ni menys realista que fa quatre anys quan vaig fracassar per anar a Londres 2012. Em vaig posar un repte de quatre anys destinat als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro que van ser meravellosos. No podia ni imaginar el que va passar; tot aquest amor, tot aquest suport, tota aquesta energia. Però aquells quatre anys també es van fer durs. Vaig arribar a trencar-me un abductor el 2014 i no podia entrenar normal. Vaig comprovar que un pot perdre però al final sempre pot tornar».
Bruno només pensa a tornar a córrer. «I si torno -adverteix- és per superar-me i per viure dies com els d’Amsterdam, els de Río o la mateixa nit aquella a Moratalaz en la qual va començar tota aquesta explosió mediàtica per a mi. Si no torno a assolir el nivell d’abans, no valdria la pena».