«Tinc molta pressió i la tindré al llarg de la meva vida»

—Benvingut novament a Tarragona. Sap que molta gent havia demanat el seu fitxatge?

—Sí. Sé que la gent volia que tornés

—Fem un retrocés cap a la temporada passada. Li ofereixen renovar?

—Sí. Vam seure per poder parlar d’un nou contracte, però la cosa no va anar més enllà.

—Per què no va anar més enllà? Perquè l’oferta del nàstic era massa baixa o perquè la proposta del Japó era massa elevada econòmicament?

—Aquestes coses les portava el meu agent. Va seure amb el Nàstic i van valorar moltes coses. No vam arribar a un acord i els japonesos van pressionar molt perquè jo hi anés.

—Com és el futbol japonès?

—Aquella és una ciutat tranquil·la, amb gent d’una certa edat. És una ciutat més tranquil·la que Tarragona. A Tokushima la mentalitat és més tancada.

—El clima a Tarragona o a Sevilla és molt diferent.

—No tant. Jo acabava d’arribar, i la cultura era molt diferent.

—I l’idioma?

—Ningú parlava castellà, ni anglès ni francès. Vaig tenir la sort que el traductor era brasiler i sabia parlar portuguès.

—Futbolísticament, per què no qualla Achille Emaná al Japó?

—L’entrenador ja tenia el seu equip fet i no volia canviar. Sense donar-me cap explicació ell em deia que tenien la seva forma de ser. Ell era un ancià, i no se li podien discutir les coses. Per molt que el president i qui fos l’aconsellessin, ell no canviava d’opinió.

—Hi ha mà dura allí?

—La disciplina per a ells és un tema primordial.

—Quan decideix tornar a Espanya?

—El dia que vaig venir a València. (El dia que la Lliga de Futbol Professional entregava els premis als millors futbolistes de la temporada).

—Va venir amb moltes maletes.

—Sí.

—Quan contacta amb vostè el Nàstic?

—Sabia des del minut 1 que el club em volia. Emilio em volia, i l’entrenador també. Jugar al Japó era un avorriment total, ja que de què em serveix guanyar tants diners si no puc estar amb els meus?

—Va tenir alguna proposta més a banda de la del Nàstic?

—Sí, en vaig tenir moltes, des del moment en què vaig decidir tornar aquí.

—Sap que molta gent el veu com al salvador del Nàstic?

—Sé que serà molt complicat. Tinc molta pressió i la tindré al llarg de la meva vida. Em va passar al Betis... No sóc un 'crack' com Messi, que sempre salva al seu equip. Sóc un simple futbolista que ho vol donar tot fins el final.

—Després de la temporada passada, el llistó va quedar massa alt?

—No. Hi ha hagut una baixada. S’han perdut molts valors. No pel que fa al compromís, sinó per la lluita. De vegades, és normal per a futbolistes joves que creuen que tot està fet, i res està fet fins el final.

—I què li està fallant al Nàstic?

—Com bé dic, no vaig estar durant els sis primers mesos, i no puc opinar sobre el que va passar. L’únic que s’ha de fer és oblidar el 2016 i construir un bon 2017.

—S’han de sumar uns 30 punts per salvar-se.

—Ara comencem la segona volta. I per què no? Són sis mesos en els quals hem de comportar-nos com a guerrers.

—Com s’ha trobat en els dos partits que ha jugat?

—Partit a partit vaig guanyant físicament.

—Quines dues expulsions les de les dues darreres jornades...

—Són coses que es poden corregir i que corregirem. Jo no vull culpar a ningú, ja que som professionals i som humans. El club castigarà aquests errors.

—Com va assumir la marxa de Vicente Moreno?

—Fa mal, i m’entristeix, ja que no m’ho esperava. Ell va parlar amb mi perquè tornés, i em va sorprendre una mica. Però ara hi ha un entrenador.

—Què tal és Juan Merino?

—Una bona persona. Som molt semblants. Quan les coses no van bé, ens enfadem molt. Anem pel bon camí i molts hauran d’aprendre molt.

—Creu que a Stephane Emaná li vindria bé una cessió per jugar els minuts que necessita?

—Hi ha quatre davanters, i tots ho hem de donar molt. Si fos per mi, com ja li he dit, una cessió no seria el millor, tot i que el que decideix és el club. És jove, però també ha de créixer. Ell és aquí per créixer i si el club decideix cedir-lo és cosa seva.